Recupero la lectura d'una notícia de l'ACN del 9 de maig passat on es deia literalment que els Jocs Mediterranis se celebraran del 22 de juny a l'1 de juliol de 2018 en 16 municipis seu del territori i en prendran part 33 disciplines esportives, 4.000 esportistes de 26 nacionalitats diferents, 1.000 jutges i representats internacionals, 1.000 periodistes, 3.500 voluntaris i més de 150.000 espectadors. Ja ho diu la dita, a grans expectatives, grans decepcions, i més o menys això és el que està passant a Tarragona, amb uns jocs que van a mig gas i que han quedat molt lluny del somni local de batre rècords. De fet, sí que s'ha batut un rècord, el de la manca absoluta de públic.
No he entès mai per què cada vegada que es tracta d'aconseguir ser la seu d'un esdeveniment esportiu internacional, tots els candidats, siguin països o ciutats, han d'oferir projectes faraònics, llençar la casa per la finestra i plantejar expectatives de grans magnituds quan a l'hora de la veritat la majoria d'aquests esdeveniments acaben essent un forat econòmic considerable i una col·lecció d'equipaments de difícil rendibilitat i aprofitament. Tarragona està essent la cara més dura d'aquesta trista realitat, amb uns jocs atlètics que l'endemà d'acabar-se només es recordaran pel ridícul en la seva organització i per la seva manca de capacitat d'atreure l'atenció dels ciutadans.
Els tarragonins han descobert en directe que no tots els projectes arriben a bon port. Com sempre, però, ara veurem un reguitzell d'excuses per justificar una pèssima organització i sortiran mil raons que donaran forma a les complexes causes del desastre, per evitar que ningú dimiteixi i reconegui el fracàs. I tothom intentarà oblidar que en els esports de competició sempre hi ha qui guanya i qui perd, i en aquest cas Tarragona ha perdut molt i només ha guanyat desprestigi.
Però, malgrat tot, demà segur que hi ha algun passerell que hi torna i que tornarà a presentar un gran projecte i tornarà a creure en una oportunitat màgica per tornar, també, a fracassar.
