Un any més acaba el curs acadèmic sense que hi hagi motius per a l'optimisme. S'impulsen programes d'innovació educativa, s'intenta reduir la ràtio d'alumnes per classe, s'inverteix en tecnologia, s'obren -a poc a poc- nous centres... No obstant això, l'educació continua sent el nen rebel de la societat actual. No és un problema estrictament espanyol sinó global, amb l'excepció gairebé única d'alguns països asiàtics. Cap tractament de xoc sembla funcionar, cap projecte a llarg termini ofereix resultats palpables. Si el sistema de la sanitat pública és l'orgull nacional i moltes de les polítiques de cohesió social responen raonablement bé, l'educació espanyola continua en el furgó de cua de totes les proves internacionals. D'altra banda, les dades estadístiques suggereixen que dins del país conviuen diferents models: uns amb més èxit que altres. Potser podria dir-se que, si per a Tocqueville el bon funcionament de la democràcia exigeix unes virtuts prèvies, la qualitat educativa també necessita un context cultural del qual bona part d'Espanya pateix, en gran mesura per qüestions històriques. Hi ha una dada que he repetit moltes vegades, però que il·lumina aquest punt: el percentatge de llibres prestats a les biblioteques finlandeses és set vegades superior al nostre. La qual cosa vol dir que un alumne de Finlàndia haurà llegit de mitjana set llibres més que un d'espanyol. Per descomptat, el nivell de comprensió lectora, la capacitat d'atenció, d'escolta i d'anàlisi han de ser diferents entre els dos alumnes. Els països luterans van ser massivament alfabetitzats fa cinc segles; el nostre ni tan sols arriba a un segle. L'escola republicana francesa buscava acostar el ciutadà mitjà al llenguatge elevat de l'aristocràcia i de l'alta burgesia -en aquest sentit, funcionava com una mena de claustre monacal que protegia de la vulgaritat-; a Espanya aquesta presència de l'alta burgesia va ser molt menor, de manera que no va ser suficient per crear una tradició intel·lectual digna del seu nom, més enllà d'algun cas aïllat. Encara avui som víctimes d'aquesta manca de múscul.

Una escola sense tradició és una escola que discorre en el buit. La podem intentar omplir de projectes, competències i intel·ligències múltiples; però no té un sòl nutrici apte per donar fruit. Un vell adagi medieval sosté que segons com siguin els teus costums així seran les teves creences. En l'educació passa una cosa semblant; existeix un currículum ocult que regeix com un hàbit: el silenci i la pulcritud a l'aula, el respecte al professor, els llibres que hi ha a casa, l'ambició del grup, les formes que persisteixen com un quadern de bitàcola. Sense aquest marc difícilment pot prosperar cap reforma i molt menys quan els valors han mutat. La fractura social es percep en primer lloc a l'escola, entre una elit que s'està formant ràpidament. Els seus pares inverteixen massivament en ensenyament d'idiomes, en programació informàtica, en robòtica, fins i tot en sessions de coaching. La diferència es percep entre diferents escoles, però també dins d'una mateixa aula. En un món desestructurat resulta inevitable que l'educació no surti incòlume. Pretendre que apropant-se més als valors del carrer -i mimetitzant-se amb els seus preocupacions-, l'ensenyament recobrarà el seu atractiu és com a mínim d'una candidesa increïble. Pensar que sense un gran Pacte d'Estat que impliqui la societat en el seu conjunt l'educació recuperarà el seu protagonisme real és també una ingenuïtat. Una tradició trencada no es restableix tan fàcilment. I molt menys quan ha estat històricament feble.