Quan en Puigdemont era redactor en cap, o no sé quin càrrec tenia, les graduacions altes em maregen, El Punt va publicar a tota pàgina una suposada primícia que va resultar equivocada. Tractava sobre el traçat d'una carretera en projecte, em sembla recordar que a la Bisbal, és igual, el cas és que el que es va publicar era erroni. Un fet molest però que passa a tots els diaris. Puigdemont va agafar el toro per les banyes i va insistir que en l'edició de l'endemà s'havia de publicar un desmentiment. No una simple fe d'errades, no, un desmentiment de la mateixa grandària que la notícia: a tota plana. Hi va haver certs recels, però finalment va imposar la seva opinió. Era inici dels 90. Jo, que feia poc que havia entrat al món de la premsa, vaig assistir perplex a les discussions i m'ha quedat gravada a la memòria l'expressió que va utilitzar Puigdemont: «ens hem de fustigar». Ens havíem de fustigar públicament, a la vista de tots els lectors, perquè ens havíem equivocat. Així es va fer. Davant meu, periodista novell, va quedar com un home íntegre.

A cal sabater, sabates de paper. Aquesta honestedat que traspuava en la vida professional no l'ha traslladat a la vida pública. Si fos honest més enllà de la redacció d'un diari, mentre vostè està llegint això, en Puigdemont estaria reconeixent la gran enganyifa que ha protagonitzat, s'estaria fustigant en públic. Res d'una sèrie de tuits al seu amic Comín reconeixent el fracàs i la farsa, no, això no és més que una petita fe d'errades. Estaria sortint en prime time per TV3 fustigant-se, reconeixent que va ser mentider, que va ser covard, que va ser deshonest i que va trair tothom, entenent per tothom tant els catalans que van confiar en ell com les lleis que havia promès defensar. I amb molt més motiu que en el cas de la carretera de la Bisbal, perquè allò va ser un error involuntari, no un engany premeditat com el procés.

No només això. D'acord amb la seva doctrina que el desmentiment ha de ser de la mateixa grandària que la falsa notícia, hauria de ser entrevistat cada setmana per Vicent Sanchis, i cada setmana es fustigaria repetint que ens ha enganyat. És igual que això suposi també un càstig per als televidents, si ens hem de fustigar, fustiguem-nos tots. Més encara. Hauria d'exigir a l'ANC que es fustigui amb una gran performance anual -tots vestits de groc- sota el lema «era tot mentida»; als seus consellers presos i fugits, que enviïn declaracions reconeixent la farsa; als alcaldes catalans que es fustiguin amb les vares al Parlament cridant «us hem enganyat»; als mitjans públics que repeteixin fins a quedar afònics que no han fet periodisme sinó que han exercit de cacicat propagandístic. I, fustigació final, convocaria un ple del Parlament per reconèixer solemnement l'enganyifa, ple que finalitzaria com de costum amb el cant dels Segadors. Només quedaria exempta de càstig la Rahola, ja que fer-la aparèixer cada dia a TV3 dient el contrari del que havia dit temps enrere, no li suposa cap problema.

Tot això, pensava jo, faria en Puigdemont si fos tan íntegre en la vida pública com ho va ser en la periodística. Ocorre que, a mesura que han passat els anys i ja gens novell, he entès que aquell dia, a la redacció, en Puigdemont no es va fustigar. Es va limitar a reclamar que es fustigués el pobre redactor que havia comès l'error, quedant-ne ell al marge. O sigui que sí, que al final ha resultat ser igual d'íntegre en la seva vessant política com en la professional: gens.