El govern de Pedro Sánchez viu un període de gracia insòlit en els darrers anys a Espanya, un país políticament caníbal. Fins al punt que al PP, i sobretot a Ciutadans, estan molt preocupats perquè cada dia que passa, Sánchez puja de forma estratosfèrica en intenció de vot. Un augment proporcional a la caiguda del partit nacionalista espanyol taronja i del PP.
De moment, les formes i els senyals han canviat radicalment. PP i Ciutadans havien convertit la política espanyola en un safari independentista. Guanyava qui més secessionistes aconseguia abatre. Sánchez, en canvi, ha decidit donar marge al diàleg, aquest propòsit tan reivindicat però tan poc practicat per ningú en els darrers temps.
Sánchez també ha trastocat el camí que es va marcar l'independentisme després de proclamar la república líquida. Aquest camí només podia passar per l'enfrontament a tomba oberta amb el Govern espanyol i les seves institucions, deixant-les encara més en entredit internacionalment. Els primers passos de Sánchez han fet menys viable aquest camí. I, si com sembla, és capaç de portar els presos a Catalunya, o fins i tot es dona la improbable carambola que la justícia recapacita i deixa de veure una rebel·lió tècnicament inexistent, encara serà un camí més impracticable. Amb presos polítics la solució és impossible.
El mateix president espanyol sap perfectament que la solució catalana pot requerir més d'una dècada d'orfebreria política i que, al final, haurà d'acabar amb un referèndum pactat, on els catalans puguin decidir allò que es pacti de forma laboriosa i sense presses. Mentre el PP i Ciutadans marquin l'agenda alimentat-se de la confrontació i de l'atac, això serà impossible. Aquest camí ja sabem on porta: a la destrucció de la convivència i a la destrucció de l'Espanya que ells diuen protegir.
L'independentisme faria bé d'explorar l'oferta de Sánchez i Iglesias. No té res a perdre i sí a guanyar.
