Soraya Sáenz de Santamaría és el terror dels titulars de premsa perquè, quan es col·loca el seu nom altisonant, no queda espai per detallar les seves accions sense dubte singulars. Malgrat això, la llavors vicepresidenta considerava masclista que la denominessin Soraya a seques, oblidant que l'únic estadista de talla planetària que ha aportat la democràcia es diu simplement Felipe. Aquestes consideracions essencials sobre la retolació d'un personatge desapareixen quan cau estrepitosament del tron, en el qual es creia instal·lat a perpetuïtat. La número u de Rajoy paga aquest canvi de perspectiva. El seu càrrec anterior no enriqueix el currículum per optar a la presidència del PP, sinó que embruta el seu historial.

Soraya, sense prosopopeia, escenifica en la seva peregrinació per l'Espanya regional el trànsit de prepotent a implorant. Així acostuma a passar als que s'enfilen cada dia a la tribuna per impartir fonaments de democràcia, oblidant que el règim susdit es mostra especialment cruel a l'hora de baixar als seus ocupants. La més que vicepresidenta, perquè el càrrec superior es trobava vacant o vagant, tenia a la seva disposició els equips de RTVE al complet. Avui ha de conformar-se gravant vídeos casolans, amb el protagonisme empetitit dels ciutadans que durant anys han condemnat la supèrbia d'un Govern de paper.

«Actuaré amb la màxima generositat», anuncia papal Sáenz. Omet que aquesta esplendidesa requereix una situació de superioritat ja periclitada. Extirpada del poder, ni tan sols pot aixafar els seus enemics interns amb la fúria indubtable que va mostrar a La Moncloa. Ara aniquila un Feijóo i li aflora un ambiciós Pablo Casado, més difícil d'expulsar de la carrera sense els ressorts de la vicepresidència. Soraya seria valuosa si s'exclogués el seu pas per Rajoy. Sense poder, només escenifica el trànsit des dels temps en què s'interpretava cadascun dels seus sospirs com una ordre, als temps en què s'analitza cada sospir com si fos l'últim.