Just ara, a mitjans d'enguany, es compleixen deu anys del final d'una de les fites més interessants que hi ha hagut en la història de l'aviació comercial de passatgers: les anomenades all-premium carriers o també «només business de baix cost». Al juny de 2008 va desaparèixer dels cels la companyia aèria més desenvolupada d'aquell innovador subsector i última de les quatre significatives. Es deia Silverjet. Tan sols dos mesos abans s'havia produït el tancament d'Eos -i mig any abans el de Maxjet-, mentre que la quarta -L'Avion- va ser comprada i absorbida pel grup British Airways per mitjà de la seva filial Open Skies.

La seva desaparició, fa deu anys, amb prou feines va merèixer uns breus periodístics en àmbit occidental, en contrast amb l'abundància d'espai que els havien dedicat molts mitjans de comunicació generalistes, econòmics i del sector aeri en els seus dos primers anys d'existència, quan el món occidental vivia en una falsa eufòria de creixement econòmic. Aquells tancaments van representar el fracàs del que havia estat considerat un interessant model de negoci, analitzat ràpidament en les escoles de negoci més àgils. Aquelles quatre empreses de transport aeri de viatgers van patir en els seus comptes de resultats les tremolors de la gran crisi financera -i per tant després econòmica i social- que van provocar les entitats financeres i hipotecàries d'Estats Units. Les quatre eren petites, i necessitades d'ampliacions de capital per haver començat amb escassos recursos propis i aliens, que van esgotar ràpidament. La seva innovació havia estat crear un nínxol quan els aeroports i les rutes de l'Atlàntic Nord es trobaven saturades, amb retards i procediments d'embarcament lents. Una situació que molestava els viatgers de negocis que volaven en classe business però havien de patir els mateixos problemes que els viatgers de turista, tret de la possibilitat d'utilitzar les sales VIP en les terminals aeroportuàries.

Les quatre esmentades van ser creades el 2005 amb la mirada posada a captar i transportar clients desitjosos de rebre un servei millor, més acurat tant en terra com a bord en els seus desplaçaments entre destacades ciutats d'oci i de negocis d'Amèrica del Nord com Nova York, Las Vegas i Los Angeles, i les europees Londres i París. També va haver-hi alguns vols entre Europa i Dubai. Aquell nou producte, des del concepte del màrqueting teòric, havia estat ben concebut i desenvolupat amb una orientació regida per criteris de segmentació delimitats. Per això mateix, van ser objecte d'anàlisi i estudi en aules d'escoles de negocis, com ja he dit abans.

Ràpidament van cridar l'atenció dels observadors del sector aeri, dels consumidors de viatges transatlàntics i, òbviament, dels dirigents de les grans companyies aèries tradicionals. No en va començava una nova era, la d'unes aerolínies petites que oferien serveis de classe executiva a preus raonables en totes les places de cada avió i evitant en tant que sigui possible operar en els aeroports congestionats. El seu creixement va ser espectacular. Va arribar a haver-n'hi tres que operaven entre el Regne Unit i Estats Units, perquè van generar una demanda real de consumidors la motivació dels quals estava nodrida de l'atractiu inherent a les facilitats d'embarcar, estalviar temps i formar part d'un mateix grup de pertinença amb característiques com ara coincidir amb viatgers de semblant poder adquisitiu i estil de vida.

Van ser els grisos núvols en el firmament de l'economia nord-americana durant l'any 2007 els equivalents a l'impacte de torpedes en les seves respectives línies de flotació. La seva feblesa economicofinancera, a la qual es va sumar la retirada de possibles accionistes nous que havien de recapitalitzar-les, es va veure agreujada per l'increment dels costos de combustibles. També van patir la retallada en despeses de viatges de directius i alts executius d'entitats financeres de tots dos costats de l'oceà, tan afectades per la crisi de les hipoteques subprime i el que després es va poder comprovar que amagaven sota les catifes. I un últim factor en contra d'elles va ser la reacció estratègica de les aerolínies introduint nous vols gairebé paral·lels des d'alguns dels mateixos aeroports secundaris i augmentant la capacitat amb noves sortides setmanals?

Així es va produir el declivi, primer, i l'ocàs després d'aquella innovadora falca -un parèntesi, vist ara- en la història de l'aviació comercial de passatgers. Potser, un dia qualsevol, superada la crisi dels últims deu anys tornarà a haver-hi emprenedors que voldran tornar a provar el model de negoci.