Sopar de cortesia previ a la inauguració d'un festival folklòric a Washington, en el qual són convidats especials Armènia i Catalunya. Parlaments finals. El president de la Generalitat, Quim Torra, explica que Catalunya lluita contra un «estat d'emergència» que s'ha traduït en presos polítics i exiliats, entre ells el president Puigdemont. A taula, l'ambaixador espanyol als Estats Units, l'exministre Pedro Morenés, espera el seu torn. Quan li arriba, nega les acusacions, la repressió i els presos polítics, i cita en favor seu informes d'Amnistia Internacional i Human Rigths Watch. Quim Torra no espera al final del discurs: s'aixeca i marxa. Darrere seu ho fa un centenar d'assistents, membres de la delegació catalana. Mentre desfilen, tot cridant per la llibertat dels presos, Morenés diu: vet aquí com defensen la democràcia. Al cap d'uns minuts intenten tornar, però la seguretat no els ho permet; interpreta que han fet merder. «La culpa és d'ell», es defensen inútilment.
Ahir el Washington Post digital no en deia res. Parlava del festival, dels castellers, dels correfocs i dels bunyols ( Catalan doughnuts) que s'hi podrien degustar, però no de l'incident. Quedava per al consum mediàtic de catalans i espanyols; una de tantes enganxades, però aquest cop escenificada a un munt de quilòmetres de distància, a l'altre costat de l'Atlàntic. Les reaccions han estat les previsibles. Per a uns, que Torra s'aixequi i marxi és una mostra de valor i dignitat davant l'agressió espanyola; per a uns altres, la prova que és un integrista i un maleducat que menteix quan parla de diàleg; per a uns tercers, que no anem bé i cada vegada pitjor. Però encara que el Post no en parli, al sopar hi havia persones rellevants que ho van explicar a altres persones rellevants, i cal preguntar-se si la imatge que es van formar de Torra i la seva causa va ser positiva o negativa. Si van pensar que era un príncep valent, un busca-raons o un hidalgo a la catalana.
Va ser un rampell improvisat, o una acció pensada que encaixa en una estratègia meditada? Podria ser això darrer si suposem que Torra admet, íntimament, que la independència no arribarà en aquesta legislatura ni en la vinent, però que el desig i l'esperança que finalment arribi exigeixen mantenir l'independentisme en tensió, prou indignat per no deixar-ho estar. En aquest cas, tant se val el que pensin a Washington, o a Madrid; l'important és l'impacte que les paraules i els gestos tenen a Catalunya.
