La poesia catalana actual aporta a la literatura europea algunes de les seves veus més altes. Succeeix amb l´escriptor mallorquí Antoni Vidal Ferrando, que ha publicat recentment Aigües desprotegides dins la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda, que dirigeixen amb un criteri solvent i encertat els poetes Antoni Clapés, Jaume C. Pons Alorda i Víctor Sunyol. Llegint Aigües desprotegides trobem a cada pàgina versos impressionants que transmeten d´una manera colpidora sentiments i emocions que configuren i defineixen la condició humana. L´obra dels grans poetes ens expressa i ens acompanya. Ens ajuda a estimar la vida en el seu gest de llum i ens consola quan les ferides que ens produeix ens porten a prendre consciència de la nostra indefugible vulnerabilitat. Els qui es miren amb prevenció els llibres de poesia, perquè hi intueixen dificultats per descobrir-hi ressons de la pròpia existència, tenen a Aigües desprotegides una oportunitat excel·lent de familiaritzar-se amb un gènere que massa sovint ha estat percebut injustament com a adreçat a minories. Endinsar-se en les pàgines d´aquest volum els produirà la sacsejada del que és autèntic. Antoni Vidal Ferrando, nascut a Santanyí l´any 1945, escriu a Aigües desprotegides «duc l´hivern a les venes» o «Som tot el que he perdut». Hi respira arreu una evocació de la memòria, vinculada al paisatge («l´hivern que va fer neu»), als absents («la tomba dels pares», «Aquest viatger és el pare»)... En aquests textos, que van succeint-se a les pàgines del llibre amb la cadència d´un ritme contingut, precís i intimista, Vidal Ferrando ens meravella amb imatges d´una potència i d´una riquesa visual enlluernadores. Ens hi parla de «la seda negra dels núvols», d´uns «ulls de sílex», de «la mar que blanqueja» o ens explica que «Ja dansen els cavalls de la nit». Resseguint Aigües desprotegides ens capbussem en una reflexió lúcida i a cops descarnada sobre la humanitat, però hi emergeix constantment la tendresa i la serenitat. Lluny de temptacions sentimentals o ensucrades, Vidal Ferrando tampoc no cau en el parany de la poesia caòtica o torturada. No exempta de dramatisme, hi alena saviesa i s´hi esquiva l´exageració emfàtica. Els escriptors es nodreixen de l´experiència, però també de les seves lectures. L´univers personal i literari d´Antoni Vidal Ferrando s´eixampla amb autors amb un món propi tan rellevants com Montaigne, Akhmàtova, Conrad, Mansfield, Leopardi, Borges, Ginsberg, Pavese, Montale..., que apareixen esmentats dins d´Aigües desprotegides, un volum que adquireix de vegades un to nostàlgic i fins i tot elegíac, palès en versos com «El temps s´enteranyina dins els ulls», «Jo cerc les teves mans i no les puc escriure», «Vendrà un riu i s´endurà els nostres gemecs»,... Celebrem tenir entre els nostres poetes contemporanis algú que, unit profundament a la naturalesa, és capaç d´estremir-nos quan diu: «Fa fred i surt dels ulls dels ocells» o «els peixos dansen com si jo m´hagués mort».