Avui s´acaben els Jocs del Mediterrani, l´última gran pífia d´un país que encara crema les naus del prestigi en muntar saragates d´aquest calibre. És veritat que la fórmula no està esgotada i que les coses es poden aixecar més o menys bé. De fet, els esdeveniments del tipus dels Jocs Olímpics o del Fòrum 2004 adornen operacions urbanístiques amb el vestit de l´esport, del multiculturalisme. A les ciutats amfitriones hi deixen infraestructures (viàries, de sanejament, culturals), però sobretot hi deixen equipaments que després dels fastos s´escrostonen en l´oblit de la ciutadania.
Passa a molts nivells, això de voler tenir el mateix que el veí del costat. Potser Tarragona no ha mesurat les forces, potser Barcelona de vegades ens porta a pensar que som el que no som. No fa gaires anys que a Catalunya es va viure la febre de les sales polivalents. Cada vila, per petita que fos, n´havia de tenir una. En poques ocasions es va aprofitar per restaurar les velles sales (polivalents) dels teatres locals. I ara el país cada dia es lleva pigallat de sales polivalents buides o mig omplertes d´activitats absurdes.
Personalment, si alguna cosa haig d´agrair als Jocs del Mediterrani és que ens han recordat quina mena de col·lectivitat gastem. Ens han posat a lloc. No hi ha coses més mediterrànies que la màfia, la transcendència tràgica, la murrieria pal·liativa i el ja ho trobarem. Els Jocs del Mediterrani ens han sebollit d´hilaritat, un altre producte per antonomàsia mediterrani. Hem vist esportistes que s´havien d´hissar la bandera a l´oli, davant de graderies buides, i medallistes que s´havien de penjar les medalles les unes a les altres. La cerimònia amb el President Torra, el rei Felip VI i Pedro Sánchez va ser d´una tensió ridícula i política abissal. Els partits unionistes han trafiquejat amb les entrades, el tuf de les martingales dels organitzadors, la impressionant vaga dels àrbitres a mig campionat. Els jocs ens han fet riure de valent i és just que els ho reconeguem. Des de l´alcalde Clos ballant samba que a Catalunya no rebíem un obsequi mirall d´aquesta magnitud.
No és ben bé que siguem sicilians, el tòpic sobre els quals diu que basculen entre la indomabilitat i el fracàs. Ni tampoc som ben bé grecs, malgrat el perfum d´Empúries i malgrat que a la costa ho solucionem tot bevent i filosofant. De turcs diria que no en portem gaire res, d´africans una mica més. I a l´altra banda del bassal hi ha els jueus, que sí, que segons la genètica (aquella ciència), si tens quinze cognoms catalans també tens sang jueva. Però no es pot negar que els Jocs han estat la viva imatge que de nosaltres tenen arreu del món occidental. Imatge nascuda del prejudici, és clar: Spain is different.
He vist homes (i dones, poques) que, asseguts prop de la llongada, projectaven empreses colossals. He viatjat una mica, i és arran del Mediterrani que he sentit les millors tertúlies de la Terra. Aquest mar que ens limita i ens expandeix ens fa ser com som? Una tropa de llunàtics enverinats.
