02 de juliol de 2018
02.07.2018

La crisi alimentària no cessa

02.07.2018 | 06:00

L ´ONG Footwatch té un lema: «Amb el menjar no s´hi juga». L´escampà durant la crisi alimentària del 2007-2008, a fi que la banca deixés d´invertir en matèries primeres alimentàries com si fossin un producte financer més. Acción contra el Hambre (ACH) alertà el passat desembre que més d´un milió de persones estarien en risc alimentari aquest 2018 a Mauritània i al nord del Senegal com a conseqüència de la greu sequera dels últims mesos de l´any passat. El Sistema d´Informació Geogràfica d´ACH, basant-se en l´anàlisi de la biomassa en fotos de satèl·lits, detectà un greu dèficit de pastures, la qual cosa feia preveure que l´estació de la gana en aquests països s´avançaria del juny habitual al març o abril, com de fet ha succeït. Les necessitats de les comunitats afectades han augmentat de no dir: unes 602.000 persones en risc de crisi alimentària a Mauritània i unes 548.000 persones en la mateixa situació en el nord del Senegal.

El contrari de crisi alimentària (quan comunitats o països no poden satisfer la seva necessitat d´aliments) és la seguretat alimentària, terme emprat quan una família o un país garanteix l´accés als aliments sense cap problema als seus integrants. En àmbit mundial, avui no podem parlar de seguretat alimentària per culpa de la crisi financera existent i dels diferents factors que influeixen en l´augment dels preus dels aliments de manera incontrolable.

Durant els anys 2007 i 2008 es van produir pujades de preu dels aliments en àmbit mundial, cosa que provocà una crisi alimentària a les regions més pobres del món (especialment a Malawi, Zàmbia i Zimbabwe), a més d´inestabilitat en diversos països. Després d´aconseguir una pujada màxima en el segon trimestre de 2008, els preus van caure dràsticament durant l´inici de la recessió mundial del 2008 al 2012. Hi va haver un repunt de la crisi aquell any, vist que el 2009-10 van tornar a augmentar i aconseguiren un màxim de nou el 2011-2012, potser amb preus més alts i tot que el 2008.

Entre els motius de l´augment dels preus dels aliments s´inclouen les collites precàries en diverses parts del món, l´encariment i escassetat de l´aigua, l´augment del preu del petroli (cosa que encareix els fertilitzants i el transport dels productes), l´increment del consum de carn de la classe mitjana (un augment que en algunes economies emergents ha fet variar els seus hàbits de consum i ha provocat una demanda més alta de recursos agrícoles) i la creixent demanda de biocombustibles en els països desenvolupats: una gran part de la producció de soja, blat, moresc i arròs s´està desviant amb la finalitat de produir biocarburants, amb governs que premien el desviament d´aliments cap a activitats energètiques vist que produir biocarburants comporta més guanys que no pas produir aliments. Tanmateix, el pitjor dels factors prové de la inestabilitat produïda per les especulacions dels mercats financers i borsaris, cosa que ha produït tant el tancament de fronteres com l´acumulació d´estocs, ja que es fa difícil distingir la inversió positiva (l´especulació comercial, amb producte físic al darrere, pot ajudar el productor a assegurar preus) de l´especulació pura i dura (malauradament, els bancs i els grans fons d´inversió entren en el mercat agrícola cercant beneficis a curt termini. Consideren els aliments com un bé que serveix per lucrar-se i no com cap necessitat primària mundial.)

Alguns exemples. En la crisi del 2008, la FAO deia que, a la Borsa de Chicago, en relació al blat de cama vermella, per cada dòlar invertit que tenia contrapartida del cereal, n´hi havia 2.000 que no la tenien. El 2010 es va saber que el fons britànic d´alt risc Almajaro havia adquirit 241.000 tones de grans de cacau i va fer-ne pujar el preu fins al punt que aquest fons dominava el 15% de les reserves mundials de cacau. En la primera dècada d´aquest segle, Àfrica ha estat objecte de l´avarícia de les multinacionals. A Etiòpia, 3,6 milions d´hectàrees han estat cedides a inversors estrangers del 2008 al 2011. El fenomenpassa també a Sud-amèrica i Àsia, però, segons el Banc Mundial, dels 80 milions d´hectàrees cedides a estrangers al món, dues terceres parts ho són en terres africanes.

Una bombolla immobiliària produeix una gran crisi econòmica, com tots sabem; una bombolla alimentària produeix passes de fam i mort. Analitzem alguns productes. El blat representa prop del 30% de la producció mundial de cereals (per darrere del blat de moro, 38%), i és el cereal més intercanviat, amb unes exportacions que representen el 20% de la producció total. Això sol el converteix en un factor estratègic de primera magnitud en àmbit mundial. El seu mercat està sotmès a una alça de preus i a un augment de la volatilitat, víctimes principals de les quals han estat Egipe, Algèria, Nigèria. Pel que fa al blat de moro, fa més de 30 anys que el planeta presenta la tendència de consumir-ne més del que pot produir, tot i ser el cereal més conreat. Els estocs han baixat, però l´alça de preus va lligada al consum de carn al món i a la utilització del moresc en papereria, tèxtil, cosmètica, fabricació d´etanol i biocarburants. Pel que fa a l´arròs –la base de la dieta alimentària de la meitat de la població del planeta–, la seva producció i consum es concentra en un 90% a l´Àsia, d´on procedeixen gairebé la totalitat d´excedents exportables. Només la Xina, l´Índia i Indonèsia ja totalitzen dues terceres parts de la producció mundial. Aquesta concentració fa que sigui un dels productes menys especulatius als mercats mundials. La volatilitat es deu al tancament de mercats exportadors o a l´acumulació d´estocs. Les Filipines, Indonèsia i Nigèria en són els principals importadors. Finalment, pel que fa al sucre, cal dir que és un mercat peculiar. El 30% de la producció s´intercanvia (més que qualsevol altre producte agrícola). Això fa que els estats es mostrin molt intervencionistes en les seves polítiques nacionals. El Brasil, principal productor, fabrica etanol a partir de la canya, cosa que l´obliga a consumir-ne un 20-25% en els seus combustibles. Tanmateix la demanda mundial creix més que la oferta. Europa, que tenia excedents fins al 2009, ara n´és deficitària.
Ull viu, doncs, quan posem sucre al cafè. Atenció quan les entitats financeres ens ofereixin entrar en fons de matèries primeres. Només des dels moviments populars és pot exigir als bancs que abandonin les inversions en aquests productes com ha aconseguit la ciutadania alema­nya amb una de les seves entitats bancàries, la segona del país, el Commerzbank.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook