Poc després de complir els vint anys, mentre realitzava una tanda d´exercicis espirituals, el novici jesuïta Paolo Dall´Oglio va veure escrita al cel la paraula «Islam». No va saber què fer ni què pensar d´aquella visió. Era un noi inexpert que ho desconeixia tot del món musulmà. El pare Arrupe -general de l´ordre en aquell moment- li va suggerir que anés a Beirut a estudiar àrab i Teologia islàmica a la universitat que els jesuïtes tenen en aquesta ciutat. Allà es va ordenar en el ritu catòlic dels sirians. De tornada a Itàlia, es va doctorar amb una tesi sobre el concepte d´esperança en l´Alcorà. El diàleg entre religions i cultures -diria més endavant- només és possible si s´assenta primer sobre aquelles experiències que tenim en comú i que podem compartir: la misericòrdia, l´esperança, la caritat... A principis dels anys vuitanta va conèixer l´existència d´un monestir en ruïnes en el desert de Síria. Era un edifici abandonat que es confonia amb la immensitat de sorra. Allà iniciaria una experiència inusual: la de refundar un monestir cristià caracteritzat -són paraules de Navid Kermani, a qui segueixo per aquest breu esbós biogràfic- «per l´amor a l´islam». «Sense que els rituals catòlics es diluïssin -escriu l´assagista alemany-, a poc a poc el pare Paolo anava entrellaçant elements de la pràctica de la fe musulmana, en particular de la sufí, a la rutina religiosa de la comunitat, per exemple, el Dhikr, la repetició melòdica de noms aïllats i de fórmules religioses. També acostumava a considerar el catecisme amb freqüència des d´una perspectiva alcorànica, i no cal dir que en el ramadà els membres de l´orde dejunaven amb els musulmans dels pobles limítrofs. Així, el monestir de Mar Musa es va convertir en un lloc no només de diàleg, sinó de convivència i de pregària conjunta de les religions ». Anys més tard, al juliol de 2013, el pare Paolo seria capturat pels gihadistes d´ISIS quan intentava mediar a la ciutat siriana d´Al Raqa. Mai va tornar. No se sap si va ser assassinat, com indiquen algunes fonts, o si roman segrestat en alguna regió encara sota el control de l´exèrcit islàmic. El seu sacrifici ens parla també de l´odi ideològic que amenaça una i altra vegada aquells que s´atreveixen a avançar per terreny fronterer, aliens a les certeses dels dogmes.
El testimoni de Dall´Oglio constitueix un dels capítols centrals del fascinant llibre que ha escrit Navid Kermani sobre el cristianisme, titulat Incrédulo asombro (ed. Trotta). Autor alemany d´origen iranià, Kermani és un dels grans intel·lectuals musulmans del nostre temps, tot i ser poc conegut a Espanya. Íntim amic del novel·lista Martin Mosebach -en el llibre, el seu «amic catòlic»-, a Incrédulo asombro Kermani contempla el gran art cristià, el seu llegat històric, amb la mirada lluminosa de qui coneix profundament les tradicions d´Occident i d´Orient Pròxim. Igual que George Steiner ha examinat en els seus llibres el cor d´Europa amb els ulls d´un jueu, Kermani llegeix el cristianisme amb els ulls de la poesia, la cultura i la religiositat islàmiques. Com interpreta un musulmà la bellesa de les obres d´art cristianes? Què pot dir d´una imatge de la Crucifixió, d´una icona bizantina, dels quadres de Caravaggio o de la pietat que expressa un Dürer? Què ens pot explicar sobre els relats bíblics o la història dels sants, sobre el paper de les croades en la configuració dels dos mons -Orient i Occident-, sobre la mística sufí i la seva influència en els nostres poetes, sobre la pervivència d´Aristòtil a Europa, sobre el desig sexual i la sublimació del sofriment?
I la resposta és que molt, perquè potser -com es pregunta el pare Paolo Dall´Oglio- «hi ha una sola cultura completament originària i que no sigui el resultat de processos de fermentació, experiències doloroses, estímuls externs, adopcions i fecundacions recíproques?». Espanya i Europa, la nostra civilització, són filles d´aquesta pluralitat que no podem deslligar ni del nostre present ni del nostre passat. Tot i que desconeguem el nostre passat. O potser precisament per això.
