Temen els treballadors menys qualificats d´Europa que la nova onada d´immigració els pugui deixar sense feina; però el veritable perill potser siguin els robots.

La Xina n´està instal·lant massivament en les seves fàbriques i fins i tot en l´Espanya multitudinària en aturats es calcula que aquests autòmats supliran en els propers anys un 12% dels treballadors que encara conserven el tresor d´una ocupació. Són estimacions de l´OCDE, que alguna cosa sabrà de l´assumpte.

Res d´això dissuadeix, però, els partidaris de posar portes al mar, com el govern populista i moderadament feixista d´Itàlia; o els seus col·legues d´Hongria, Polònia i altres països de l´Est. Per no parlar del Regne Unit, que se n´està anant de la UE -una mica penedit ja, això sí- per aïllar-se de la invasió; o dels EUA, que en haver triat Trump aposten per posar murs al camp.

Com tot moviment retrògrad, el populisme nacionalista que triomfa al planeta és una reacció més emotiva que racional davant d´un nou ordre econòmic que els seus líders (i els que els voten) no entenen.

No els entra al cap que la quarta revolució tecnològica hagi reduït el món a la mida d´un mocador, posant a l´abast del consumidor qualsevol producte, amb independència del lloc en què es fabriqui. I menys encara que no siguin els immigrants, sinó els robots, els que acabin per substituir la mà d´obra poc qualificada.

La solució que proposen és una espècie d´autisme polític basat en el restabliment de les fronteres nacionals, el fre a la immigració i l´expulsió dels treballadors estrangers.

Contra aquesta idea una mica pueril conspiren els immigrants que ara tornen a onades a Europa, probablement atrets per la notícia -certa o no- que ja s´ha acabat la Gran Recessió que va començar l´any 2008. Són fugitius de les guerres, de la fam i d´altres inferns que s´apinyen a les portes de la UE amb el propòsit d´ingressar en el que per a ells és el paradís socialdemòcrata.

Gràcies a ells -encara que molts els considerin una desgràcia-, la població d´Espanya va augmentar l´any passat en 132.000 persones. Una dada sens dubte paradoxal si es té en compte que el país va batre el seu rècord històric de defuncions (més de 400.000) durant aquest mateix període. De no ser pels que es colen a l´aventura cada any des del sud, el cens hagués baixat en 32.000 habitants alhora que creix, imparable, el nombre de pensionistes.

Algú haurà de cotitzar a la Seguretat Social i Hisenda ocupant-se dels treballs que els espanyols menyspreen per fatigosos, molestos i/o insalubres; com de fet ja va passar en altres països europeus temps enrere. No ho entén així, però, una part considerable de la població, que veu en els nouvinguts una competència deslleial per als treballadors nacionals.

És un concepte potser antic que ens remet al segle passat. Aviat deixarà de ser impensable la idea d´una factoria en la qual gairebé tots els empleats -per dir-ho així- siguin autòmats capaços de substituir els treballadors de carn i ossos.

Aquest, i no tant el dels immigrants que s´ocupen de les feines més penoses, és el problema que, més aviat que tard, haurà d´afrontar una societat desenvolupada com l´espanyola. Una altra cosa és el que diguin els venedors de someres per treure vots.