De Girona a Londres. El fet de tenir l'aeroport gironí tan a prop de casa em permet viatjar sense llargues esperes -de moment- i estalviar hores de desplaçaments en tren amunt i avall amb l'equipatge, la bossa i els nervis afegits que suposen tantes combinacions per tal d'arribar a l'hora fins a la nombrosa cua de gent i més gent que es mou per aquests mons de Déu. Avui fa un mes que em passejava per aquesta ciutat que m'ha captivat d'una manera especial. Ho vaig tenir fàcil a l'hora de moure'm pels diferents indrets, de nord a sud i d'est a oest, perquè vaig anar a visitar la meva filla que hi era des de feia uns quants mesos i m'esperava per mostrar-me una ciutat on passat, present i futur conviuen admirablement. L'essència del seu passat industrial perdura més enllà del temps i l'espai en un contrast de materials, formes i colors que dibuixen un skyline espectacular que mires, que tornes a mirar, que observes detalladament de dia i de nit, i que ja saps que la teva retina el visualitzarà una vegada i una altra per sempre més. I que tornaràs a aquesta ciutat per seguir redescobrint tot allò que ja has vist i descobrint tot allò que t'ha quedat per veure. Més temps per passejar, per vagarejar: flâner, que diuen els francesos.
Sempre m'ha agradat viatjar i fa molts anys que viatjo. Sort que encara em segueix agradant perquè amb un fill que viu a Múnic, i una filla que ha viscut un temps a Londres, on ha treballat i ampliat estudis, d'on va tornar el passat divendres a casa (de moment), no em toca més remei que fer-ho. I els viatges cada vegada cansen més, i els controls de seguretat, tot i que necessaris, també, i la butxaca també ho nota. No em queixo dels meus viatges, ans al contrari, però constato, en carn pròpia, la fugida de talent. Són els fills de molts de nosaltres que marxen a la recerca d'una vida millor que passa per un reconeixement de la seva vàlua personal i professional. Un reconeixement que aquí no troben. I aquest fet queda ben palès en la notícia del passat 23 de juny que encapçalava la portada d'aquest diari: «Els joves gironins que marxen a l'estranger es tripliquen en deu anys». La majoria opten per anar a França, Alemanya i el Regne Unit. És una notícia molt preocupant, de greus conseqüències en un futur immediat perquè estem perdent una generació molt ben preparada que a casa seva no troba una sortida digna a les seves legítimes aspiracions. Precarietat en tots els sentits. A certa edat tots hem volgut viure pel nostre compte i, en un moment donat, ho vam poder fer. Ara els és del tot impossible. I s'ha convertit en una qüestió de dignitat personal i col·lectiva.
El problema no és el meu viatge o els nostres viatges per veure els fills. El problema és que molts voldrien tornar al llarg del temps per instal·lar-s'hi i, ara per ara, en general, no poden ni pensar en aquesta possibilitat.
De Girona a Londres. De Londres a Girona. Fins al proper destí.
