04 de juliol de 2018
04.07.2018

Cruïlles

04.07.2018 | 07:07

Arriba el dia que, gràcies als recordatoris virtuals o els pensaments furtius, t'adones que hi ha persones que havien estat imprescindibles o omnipresents al teu dia a dia i que ara, simplement, n'han desaparegut. Hi són en termes emocionals, perquè en la seva evocació hi ha la constatació de la seva vigència, però ja no són figures corpòries, sinó apel·lacions a un passat, potser no gaire llunyà, que es debat entre la superació i la nostàlgia. Es fan particularment tangibles en pel·lícules compartides, i en els llargs cinefòrums posteriors, en les preferències gastronòmiques, que ja no tenen el mateix gust, o en racons que s'havien tornat simbòlics, i ara transitats en singular resulten fins i tot espectrals. En aquests pensaments hi ha implícit un conflicte: potser et veus capaç de continuar sense elles, però al mateix temps ets conscient que moltes parts de tu les voldrien tenir més a prop. Això és, fonamentalment, perquè encara que ens hem acostumat a persistir en la soledat, per més que assumim que les coses canvien, hi ha persones que deixen un pòsit irreemplaçable. Saps les raons de la seva desaparició, del seu allunyament, però la distància també et fa molt més conscient del que hauries pogut fer per evitar-ho. T'adones que, prenent una decisió concreta en un moment determinat, mai haurien decidit emprendre un altre camí. Aprens a viure sense elles, sí, però l'observació del món era infinitament més rica i matisada amb elles. Al final, quan t'hi atures a pensar, l'origen de tot plegat són les cruïlles. Som la suma d'una successió de cruïlles i el resultat de tots els camins que vam decidir no emprendre. Al principi, el cap se t'omple d'interrogants sobre les vies per les quals no passaràs, perquè allò inexplorat sempre et sembla més enigmàtic que allò que creus conèixer. Però a la llarga, amb la maduració dels teus dubtes, amb l'acceptació de les teves imperfeccions, arribes a la conclusió que el veritable enigma sempre ha estat qui tenies més a prop i no aquell que no coneixies. Tendim a creure en la possibilitat d'una vida alternativa sense donar una veritable oportunitat a la que tenim a l'abast, com si ens fes por acceptar que el que tenim és el que volem. Però tot plegat acaba tenint una lectura molt positiva: si hem estat capaços de caminar plegats amb persones que insisteixen a materialitzar-se en el que fem i diem, vol dir que el camí que ens ha dut a la cruïlla mai no ha estat un problema, sinó la millor versió de nosaltres mateixos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema