El franquisme sociològic és un pòsit conceptual enquistat encastat en molts òrgans de poder i en la memòria de molts individus on s'amalgama una sublimada nostàlgia i una visió idíl·lica hiperbòlica del que va ser aquell règim dictatorial. Les dues dècades darreres del franquisme també es magnifiquen perquè és quan es produí, després de 20 anys erms, un desenvolupament econòmic i industrial, un benestar social, que beneficià molta gent, i també contribuí a aquest progrés generalitzat l'obertura de fronteres, que permeté l'entrada d'allaus de turistes que ocuparen els litorals i incentivaren la construcció, l'empresa immobiliària. El franquisme sociològic representa també una estètica rònega i una retòrica grandiloqüent i carrinclona sobre el passat èpic i gloriós d'Espanya que alguns accepten com a verdader.
El règim instaurat per en Franco figurava ser una forma específica de concebre la política sense partits polítics i tot succeïa ben controlat sota l'ègida de l'autoritarisme indiscutible del cabdill. Aquests trets ideològics perviuen vivament en persones grans però també el trobem en el cap i en el cor d'algunes generacions joves (què és sinó VOX i SCC?) que se'ls ha subministrat una imatge ensucrada i una visió idealitzada d'aquell tenebrós període sense llibertat.
En Franco va ser generós amb les famílies que l'ajudaren a guanyar la guerra i aquestes sí que gaudien de plena llibertat, però igualment hi ha persones que l'enyoren perquè van prosperar econòmicament i socialment. Se sentien rics i reconeguts i tot gràcies al que va escometre un cop d'estat contra la República. És innegable que l'economia des del 1959 al 1975 va generar riquesa i provocà el sorgiment innegable de classes mitjanes, que aprofitaren la bonança per fer negocis i pogueren comprar-se una segona residència. Per primer cop la família fruí de vacances des de finals de juny fins a les últimes setmanes de setembre.
Quan s'instaurà la democràcia «dels perdedors de la guerra civil» i la dura crisi econòmica del 1975 fins al 1986 les coses començaren a anar malament per a les famílies de tradició franquista. Com no havien d'estar agraïdes al franquisme i com no havien i han de blasmar contra la democràcia, culpable de tots els mals? Així doncs s'explica la identificació política del benestar econòmic i social amb en Franco i la democràcia amb el desgavell i la seva pobresa. El franquisme els enriquí i la democràcia els empobrí.
M. Vázquez Montalbán, un dels millors comentaristes del postfranquisme, escriu a Autobiografía del General Franco (1992): «La persistència del franquisme és un fet. Totes les democràcies europees han lluitat contra els seus fantasmes nazis i feixistes. A Espanya els fantasmes són de pedra i aquí caldria practicar la ruptura dels símbols i de les pedres». Jo soc dels que pensen que Pedro Sánchez desmuntarà el Valle de los Caídos, perquè és barat i és molt efectista per la seva càrrega simbòlica.
Diumenge passat en els camps d'arròs del Baix Empordà vaig fer-la petar amb un agricultor. El primer que li vaig comunicar és que del cultiu de l'arròs no en sabia res. Per demostrar que era entès en la matèria em parlà dels grans territoris ocupats per la colza, que estava desplaçant el gira-sol, del blat de moro i dels pomers. Després finalment em parla de l'arròs i assegurà que els governs maltracten els pagesos i que això no passava en el temps d'en Franco. Estava molt agraït a en Franco: «Si a Madrid en lloc de xitxarel·los com en Zapatero i en Rajoy (l' Aznar, el millor) hi hagués un general tot rutllaria millor perquè el problema d'Espanya és la ganduleria i l'anarquisme. Aquí ningú vol treballar i es necessita una ma dura que trenqui cares». Vaig discrepar d'ell i s'acomiadà tot dient-me: «No sé perquè he parlat d'en Franco».
El general Franco, per justificar la dictadura, proclamà que Espanya és un país ingovernable democràticament i només se'l pot fer creure i aconseguir que tothom vagi per la mateixa rega a cops de garrot i amb el fuet de la por. Segons ell, hi ha enganxat a l'essència pregona d'Espanya tres factors polítics pertorbadors, «tres dimonis familiars» -així els anomenava-: el comunisme, el separatisme i l'anarquisme i a vegades n'hi afegia un quart, la conjura jueva-maçònica (alenada pels soviètics conxorxats amb els capitalistes jueus). En Franco creia que si l'espanyol pensa lliurament acaba sempre pensant comunisme, separatisme i anarquisme; això no es pot evitar puix que els dimonis cohabiten dins la nostra ànima i per bloquejar-los atemoria metòdicament la població mostrant-se indestructible i quan l'arma de la por li era ineficaç tancava a la presó als dissidents o els afusellava.
Hi ha democràcies que mantenen en la impunitat grups feixistes d'extrema dreta (alguns politòlegs també consideren feixistes grupuscles d'extrema esquerra) que els deixen actuar com una força paramilitar per fer la feina bruta en situacions d'emergència social. El problema que poden suscitar a la pròpia democràcia és que es facin massa poderosos i atractius pels joves forassenyats i posin en perill el sistema, si aquest no els sap controlar bé i neutralitzar. Els nazis abandonaren la via insurreccional i jugaren a la democràcia com un partit convencional per abolir-la, també Falange Española (veig el seu esperit en manifestants que es passegen per Catalunya i en alguns comentaristes) fou absorbida per en Franco i l'integrà. Millor dins de casa que al carrer, no fos que li fessin un cop d'estat.
