Tots tenim un Mundial que recordem més que els altres. Com els francesos tenen aquell 1998, on la generació dels Zidane, Deschamps, Blanc o Thuram va derrotar un Brasil sense el Jogo bonito, en el record de Sòcrates i Zico, i que llueix a estones en els gols i regats de fantasia dels Romario, Ronaldo o Neymar.

La França multiracial també torna, amb geni i velocitat. Els Mundials se succeeixen com passen els anys: implacables i impecables. De la mateixa manera que uns francesos reneguen de les seves estrelles, els mateixos que han dut el Front Nacional a frec de manar, aquí hem gaudit de la glòria d'una generació resumida en el gol d' Iniesta de Sud-àfrica. A l'estol de jugadors d'enorme tècnica i visió com Xavi o Silva, se li va sumar defenses eficients, i rematadors letals, com Villa i Torres; el 9 resolutiu que avui s'enyora. I que ara no rebria pilotes. Perquè el tiqui-taca és filigrana de passades repetides, mancades de nervi i profunditat.

Avui vivim la globalització. I aquesta Bèlgica exquisida dels Hazard, de Bruyne o Fellaini, un equip completíssim, que mereix guanyar el Mundial, ha estat contra les cordes per un Japó que passa de fer els dibuixos impossibles d'Oliver i Benji, a creure's protagonista d'un esport de club inventat pels dimonis occidentals. Avui els alemanys ja no guanyen amb la seva fe en el grup i en la victòria. En el gol de córner al darrer minut de la pròrroga. Avui Itàlia no hi és: ha naufragat, com naufraguen les pasteres en aquest Mediterrani tenyit de sang. Avui Maradona destrueix la seva llegenda, aquella galopada mexicana mítica, d'eslàlom d'esquí, Argentina vencent a la gespa les humiliacions imperials angleses, i arrossega, somnàmbul, els seus deliris etílics; mentre Messi, el gran Messi, li és impossible ser profeta a casa seva.

El Mundial és l'arribada de nous països, de figures noves, als escenaris del futbol. Àfrica potent i excessiva. Un esport mundial que li cal la universitat, que necessita l'aprenentatge de valors; de gestió empresarial, d'història. Que el futbolista es formi, i aquell que no és esportista surti al mercat, per exemple, amb el títol de directiu de club, àrbitre o tècnic de VAR, que no pas de bar. El futbol, com la vida, és ple d'injustícies i bons moments.