Tots els partits polítics diuen voler una televisió pública despolititzada, neutral, equànime i independent. Tots fan declaracions bombàstiques exigint una informació pública independent i de qualitat. Tots prometen que el dia que governin no hi haurà més manipulació ni més sectarisme en els mitjans informatius pagats amb diners del contribuent. Però arriba el dia en què aquests partits que abans estaven a l'oposició ocupen el poder, i de sobte, quan tenen la capacitat d'imposar una línia informativa que sigui independent i no sectària, es repeteix la mateixa història de sempre. I aquests partits, que abans prometien fer just el contrari del que estava fent el partit anterior -manipulador i sectari fins a extrems de vergonya aliena-, acaben imposant uns nous candidats tan obedients, sectaris i servils com eren els anteriors. La veu del seu amo, per entendre'ns, que era una marca antiga de gramòfons però que podria servir per denominar a totes les televisions públiques que hi ha al nostre país, ja siguin nacionals, autonòmiques o locals.
Es podria dir que hi ha una llei física equiparable a les lleis de Newton -la Llei de la Inèrcia informativa, podríem anomenar-la- que determina que les coses passin sempre així. I de la mateixa manera que Newton va dictaminar que tot cos persevera en un moviment uniforme a menys que es vegi obligat a canviar d'estat per l'acció d'unes forces que s'oposen a ell, podem dir que hi ha una llei de la informació política que estableix que tot poder polític, sigui el que sigui, controlarà completament la informació pública a menys que hi hagi una força poderosa que s'oposi a ell. Només cal repassar totes les televisions públiques que hi ha en aquest país -i és fàcil fer-ho amb les televisions per cable- per veure que no hi ha cap que escapi a aquesta llei. I les úniques excepcions es deuen als casos en què un govern de coalició entre diverses forces ha hagut de buscar una figura de consens que reuneixi els suports parlamentaris suficients. Només així és possible trobar a algun periodista de prestigi que ocupi la direcció d'una televisió pública. En canvi, sí que hi ha algunes ràdios públiques que treballen amb certa llibertat informativa o amb certa independència de criteri a l'hora de comentar l'actualitat. Però això és gairebé impossible quan es tracta de televisions públiques, gairebé totes en mans dels petits Goebbels que posen el seu talent -o més aviat el seu rampant sectarisme- al servei del polític que els ha nomenat per al càrrec. I encara que hi ha estatuts que en teoria garanteixen la imparcialitat del funcionament d'aquests organismes públics d'informació, la trista realitat és que poques vegades es compleixen. En la meva ja llarga vida, no he vist ni un sol govern (nacional o autonòmic) que no hagi controlat la informació pública amb mà de ferro.
I el pitjor de tot és que acceptem aquest fet vergonyós com una mena de fatalisme inevitable, perquè les televisions públiques es paguen amb diners del contribuent i és un insult al ciutadà que siguin mers organismes de propaganda al servei del polític de torn. Aquests dies, per exemple, s'està discutint la renovació de la direcció de RTVE, i els mateixos que abans deien que farien tot el possible per despolititzar-la, estan fent exactament el mateix de sempre: buscar candidats que siguin una mena de Comissari de propaganda posat al servei de qui els ha nomenat. I els partits ni tan sols dissimulen intentant buscar a un professional (dona o home) que sigui afí a les seves idees, però que almenys tingui la suficient independència de criteri i la suficient vàlua professional com per a actuar amb una honrosa llibertat. Doncs no, què va: van a buscar els professionals més obedients, més fanàtics i més sectaris, als més cridaners, als més esquinats i malcarats (o malcarades, que també abunden entre les periodistes que sonen com a candidates). Qualsevol cosa en comptes de triar a algú que sigui un professional mitjanament neutral, com demanen els mateixos periodistes de RTVE.
Tal com estan les coses, imagino que el dia en que s'aixequi la llosa de marbre que cobreix el cadàver del general Franco al Valle de los Caídos, ens endurem la sorpresa que aquí a baix, en aquest forat sinistre, no hi ha res. El cruel general que no va perdonar ningú ni va estimar ningú no hi serà, on tots crèiem, sinó que hi haurà consumat el miracle de transubstanciar-se en cadascun de nosaltres. Perquè el sectarisme i l'odi i la por a la llibertat intel·lectual que patim demostren que dins de cada un de nosaltres hi ha un «alien» despòtic que controla els nostres actes i s'oposa a qualsevol classe d'acord amb l'adversari. Algú que només vol sentir una cosa i res més que aquesta cosa. Algú que no accepta res que no consideri la veritat oficial. O la veu del seu amo.
