05 de juliol de 2018
05.07.2018

Imperis que ressusciten

05.07.2018 | 07:04

Qui ho havia de dir! Just cent anys després que la Gran Guerra de 1914-1918 acabés amb quatre imperis, n'hi ha dos ques estan renaixent de les seves cendres: el rus de la mà de Putin i l'otomà de la d' Erdogan. Dels altres dos, Àustria és avui un petit país que no pot aspirar a res i Alemanya és millor que no ho intenti, que prou problemes ens ha donat en el passat. El tercer imperi que reneix és el persa i ho està fent de la improbable mà dels aiatol·làs. Aquests tres imperis, rus, persa i otomà, no van parar de guerrejar durant segles. Turcs i perses es van dessagnar fins a arribar a un modus vivendi al segle XVIII, i els russos es van enfrontar als turcs en onze ocasions i van vèncer gairebé sempre. Avui tots tres han trobat un terreny de cooperació a Síria, en l'anomenat Fòrum d'Astana, en què es reuneixen per parlar del futur sense comptar amb els americans. No seria tan greu si no fos perquè Turquia és aliat a l'OTAN.

Turquia acaba de celebrar eleccions presidencials i legislatives. No tocava fins al 2019, però Erdogan les ha avançat per enxampar l'oposició a contrapeu i per treure's l'espina del referèndum que l'any passat va guanyar pels pèls (51%), però va perdre en totes les grans ciutats. Aquest referèndum dotava de poders extraordinaris la presidència, suprimia el càrrec de primer ministre i sotmetia el legislatiu i el judicial. Amb el triomf d'ara Erdogan, de 64 anys, convalida el seu resultat i podria romandre en el càrrec fins al 2032, superant Mustafà Kemal Ataturk, fundador de la Turquia moderna sobre les restes de l'Imperi Otomà.

Erdogan va arribar al poder el 2002 al capdavant del seu partit AKP com un líder proeuropeu, favorable a la democràcia, a la llibertat de comerç i moderadament islamitzant. Ha estat, per tant, setze anys governant. Volia fer una mena de democràcia cristiana a la musulmana. Però això va ser el 2002: des d'aleshores ha emprès una deriva autoritària i clarament islamitzant que ha polaritzat el seu país en dues meitats antagòniques que es caracteritzen per idolatrar-lo o odiar-lo.

L'intent de cop d'estat de 2016, del qual acusa Fetullah Gulen, exiliat als EUA i antic soci, es va saldar amb una purga terrible que ha portat a la presó o a perdre la feina a 160.000 turcs, entre els quals hi ha generals, periodistes, jutges, mestres i funcionaris. La repressió ha estat brutal i ha accentuat el poder omnímode d'Erdogan, uns poders que ha utilitzat al seu favor en aquestes eleccions (propaganda a la televisió pública, etc.) on no hi ha hagut ni tupinada ni igualtat d'oportunitats.

L'esperança de l'oposició era evitar que Erdogan obtingués més del 50% en primera votació per unir-se i derrotar-lo en la segona volta. Però no ho han aconseguit perquè l'aliança de l'AKP amb el Partit del Moviment Nacionalista li ha donat el 53% dels vots i això li garanteix un parlament dòcil que, juntament amb un poder judicial també controlat, li asseguren un domini total. Tot i això, cinc partits han aconseguit sobrepassar la barrera del 10% dels vots que s'exigeix per entrar al Parlament, que és el més divers políticament de la història. La democràcia turca surt tocada però ha mostrat la seva resistència, mentre Freedom House defineix per primer cop Turquia com a país «no lliure».

L'islamisme d'Erdogan es reforçarà ara. No fa gaire una amiga turca em deia que es plantejava seriosament la possibilitat d'emigrar perquè no volia que les seves filles creixessin en aquest ambient que posterga la dona. I també augmentarà el seu nacionalisme, encara que només sigui perquè l'obligarà el partit coalitzat i això accentuarà l'abandonament de la política exterior tradicional de pau interna i d'evitar problemes amb els veïns. Erdogan els té ja a casa amb els kurds del PKK després de posar fi a la treva de 2013, i els té també amb els kurds de Síria i l'Iraq que volen tenir el seu Estat. Per Ankara això seria un casus belli. A la seva tradicional ocupació del nord de l'illa de Xipre, on té 30.000 soldats, Turquia afegeix ara presència física a Síria i té bases militars en construcció a Qatar, Sudan i Mogadiscio, enviant així el missatge que cal comptar-hi en les qüestions regionals.

El triomf d'Erdogan pot tenir també conseqüències en la seva relació cada dia més freda amb l'OTAN perquè els militars pronord-americans han estat apartats (o detinguts) després del cop frustrat de 2016 i substituïts per altres nacionalistes i fins i tot prorussos, que volen comprar a Moscou el sistema antimíssils SS400, incompatible amb els d'ús a Occident. I pot també afectar la relació de Turquia amb la UE perquè aquestes polítiques la separen en lloc d'acostar-la a Europa i la seva col·laboració ens importa molt per controlar aquests fluxos de refugiats que els europeus ens estem mostrant vergonyosament incapaços de gestionar.

De manera que anem cap a una Turquia més nacionalista, més islamitzant i que s'allunya de la UE i dels EUA, mentre coqueteja amb Rússia i s'afirma com a potència regional. Mentre Erdogan amplia la llista de líders autoritaris i il·liberals que s'estan posant de moda. No són bones notícies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema