L'episodi, d'altra banda penós, de la designació d'un president provisional per a RTVE ha servit per recordar una novetat important en la situació política: per primera vegada des de fa anys, els diputats d'obediència catalana són necessaris per al Govern espanyol. Sense el suport parlamentari d'Esquerra i de l'antiga Convergència, la moció de censura de Pedro Sánchez no hauria arribat a la majoria absoluta, i ara necessitarà la seva complicitat per a decisions legislatives importants, com les reformes que poden donar solidesa a la seva mitja legislatura i evitar que es converteixi en una gran decepció. Tornem a la situació dels darrers anys de Felipe González o al primer quadrienni de José María Aznar, quan parlava català en la intimitat i pactava al Majestic.

Sánchez també necessita els diputats del PNB, naturalment, però el partit del Govern basc negocia contrapartides econòmiques i competencials, igual que Jordi Pujol amb González i Aznar, mentre que els partits del Govern català demanen una altra mena de pagament. Reclamen concessions simbòliques, de reconeixement, de bilateralitat. Viatgen amb una motxilla que els exigeix molt, ja que conté elements com l'1 d'Octubre i els presos i exiliats. No poden asseure's simplement a negociar quilòmetres d'autovia i percentatges de finançament, perquè seria tant com reconèixer que la jornada històrica del referèndum va ser una pèrdua de temps o, encara pitjor, un gran error que paguen els processats mentre la resta de la gent torna a les coses de sempre. Però també saben, o haurien de saber, que tota negociació amb aspiracions d'èxit ha de partir de conèixer les limitacions de l'altra part. No es tracta només que Sánchez no vulgui, és que el seu actiu segur es limita a 84 diputats, dels quals, a més, una gran part combrega amb les posicions intransigents de la llopada ultraespanyolista.

Els disset vots dels partits del Govern català són clau a Madrid, i estaran sobre la taula quan Quim Torra vagi dilluns que ve a la Moncloa. Però aquests disset vots representen un món desorientat que no es posa d'acord sobre les proporcions d'intransigència i pragmatisme que ha de tenir la fórmula ideal per al temps present. Caldria que ho aclarís abans de la reunió. El president espanyol parla de diàleg i de tarannà, i procura esquivar les provocacions i les trampes per a elefants, però sempre és a temps de decidir que amb els independentistes hi té més a perdre que a guanyar.