05 de juliol de 2018
05.07.2018

Els noms que ballen

05.07.2018 | 07:04

Nom de vuit lletres, unió de tres pobles que toquen a la Bisbal. Si ara fóssim a l'entreteniment dels mots encreuats, la gent del Baix Empordà ho dirien de seguida: Forallac. És el canvi de nom que es varen donar els pobles de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, quan varen unificar la seva administració. No ens referirem ara a les excel·lències dels serveis que varen posar en comú, que és una pràctica de bon veïnatge, recomanable; ens aturem només a la façana dels noms que, com en aquest cas, presenta un nom ben sonor.

Els canvis de nom a les geografies més íntimes poden portar estranyeses, curiositats i altres sensacions. A la història de Catalunya va haver-hi una ocasió en què els canvis de nom d'uns determinats pobles van representar una sacsejada general amb un cert to de caricatura. Va ser per la Guerra Civil Espanyola, quan l'autoritat iconoclasta del bàndol republicà va canviar el nom de 88 municipis, per causa de portar nom de sant o santa. Els entesos deien que tota aquella nomenclatura era caduca, i en nom del progrés s'havia d'apartar tota ressonància religiosa. Sant Gregori de Ter va passar a dir-se Tudela de Ter. Sant Climent de Llobregat va ser el Cirerer del Llobregat. Les autoritats que varen «revolucionar» aquell joc de noms oblidaven que una successió llarga en el temps, de generacions, havia aconsseguit un pòsit, una naturalesa, que no es podia menysprear. Els noms adquireixen una vida natural. Puig Alt de Ter no expressava res, ni la gent del poble s'hi trobava bé, i encara menys la resta de pobles que hi tenien tractes: Sant Joan de les Abadesses sí que és poble, paisatge, història i vida. Un canvi de nom, fet a la rabiosa, és un desprestigi i un menyspreu al passat. Ja seria pintoresc que una persona canviés de nom a mitja vida. Aquella dèria de canviar noms del pobles –fins a 88– era pròpia d'un temps alterat, com un desarrelament. A la base del poble, però, hi havia una fidelitat als noms; quan una pagesa, al tren, s'esverava en no veure el rètol de Sant Celoni, perquè d'aquell poble se'n deia Baix Montseny, sempre una veu entenimentada l'ajudava «baixeu aquí mestressa, que això és i serà Sant Celoni».

Els noms de carrer tampoc no permeten gaire joc. A Girona, el carrer Nou sempre ha sigut el carrer Nou, per més graduacions de general que portés durant uns anys la seva placa. I la Rambla, aquí i a tot arreu. Noms de pila, d'intimitat cívica. A Girona es prepara una moguda per canviar i introduir noms; la comissió del Nomenclator s'encarrega de prendre les decisions; formen la comissió uns representants d'associacions i entitats connectades amb la vida cívica i cultural de la ciutat. El treball ha de ser seriós, ben fet, meditat i sobretot molt consensuat; resumint, democràtic de debò.

Quan va haver-hi, per la Guerra Civil espanyola, aquella febre del canvi de noms, Pau Vila, que era el pare reconegut de la geografia catalana, va expressar la seva posició: «Si en Santiago Rusiñol fos viu en faria un sainet ple de gràcia».

Fer ballar noms dels llocs que ens són familiars –i poden ser-ho per mil motius ben diferents– és tocar i manipular material sensible. Això no és resoldre uns mots encreuats. No són bones les urgències de les decisions a sangs calentes, cada vegada que es gira alguna truita.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema