Després de sis dècades en actiu, i d'haver fotut enlaire un grapat d'Olimpíades i partits de futbol, Mortadel·lo i Filemó se n'han anat a Rússia, per rebentar el Mundial dels nassos. Però si Ibáñez els hagués enviat als Jocs Mediterranis, els seus despropòsits haurien competit amb els que ens va regalar la crua realitat.

Futbolísticament, Mortadel·lo es va estrenar als Mundials argentins de 1978, en un àlbum innovador, oportú i fresquet. Quatre dècades després, però, el més fresc de «Mundial 2018» són les temperatures siberianes. Les corredisses, les trompades, els gags i els equívocs dels dos agents s'han convertit en clixés. Les estructures narratives i les situacions són previsibles i reiteratives. No hi ha marge per a la sorpresa.

Des de fa temps, Ibáñez ens pinta i repinta el mateix quadre. I hi té tot el dret. Als seus lectors, per descomptat, els importa un rave i continuen convertint els seus àlbums en blockbusters. I la bossa sona.

Com que el dibuixant vol que els seus fills li sobrevisquin, ja veurem què passa... Els hereus dels personatges podrien seguir el model Astèrix: modernitzar un pèl la sèrie, sense renunciar a les seves essències, sense desviar-se'n gaire. Esclar que també podrien optar pel model Spirou: posar-la en mans d'autors ben diferents, capaços d'imprimir-hi el seu estil gràfic i d'introduir-hi temes, aventures i gèneres per on Ibáñez no hauria anat mai.

Aquesta opció és més arriscada, però més atractiva per als lectors hipotètics de demà passat.