No conec ningú que hagi anat alguna vegada a visitar el Valle de los Caídos. Ni tan sols hi van anar els meus avis, fa molts anys, en l'època -ara ja completament oblidada- dels «25 anys de Pau» del franquisme, quan molta gent anava a visitar aquest lloc perquè se sabés que hi havia anat (això feia guanyar fama de persona «respectable» i «de bona conducta»). I tampoc hi van anar els meus pares quan aquestes visites s'anunciaven a les agències de viatges, i no gaires, la veritat sigui dita, en els anys 70 i 80, quan anar al Valle de los Caídos era més aviat una aventura amb un punt friqui, o més aviat camp, com es deia llavors (altres opcions eren un cap de setmana a Benidorm, els Castells del Loira, Estoril i Cascaes, coses així). És més, mai -que jo recordi- he mantingut una conversa que tingués a veure amb aquest lloc. Bé, un cop sí que ho vaig fer, a l'escola, quan el meu amic Rafa Balaguer va comentar que anar al Valle de los Caídos era l'única possibilitat que teníem de conèixer un indret comparable al castell de Dràcula als Carpats (quan ho va dir, en els primers anys 70, no era gens fàcil viatjar a Romania).
Per sort, molts de nosaltres ni tan sols sabíem on era aquest lloc. Sabíem que era a prop de Madrid, sí, però això era tot. Recordo que una vegada, en un cotxe que anava a San Lorenzo del Escorial, a la Sierra de Madrid, vam passar davant d'una cruïlla que s'internava cap a l'oest, entre les tètriques muntanyes de granit. En arribar a la cruïlla, el conductor va disminuir la velocitat. «Vol anar a veure-ho?», em va preguntar. «El què?», vaig dir. «El Valle», va contestar, i va assenyalar amb el cap cap a l'oest. «Quin Valle?», vaig tornar a preguntar. «Bé, el lloc aquest, ja sap, aquesta cosa tan lletja dels caiguts». L'home va pronunciar la paraula «caiguts» amb un cert to irònic, com si la paraula es prestés a un doble sentit equívoc, o com si no tingués moltes ganes de pronunciar-la. Hi ha paraules, suposo, que no ens agrada pronunciar perquè ens sonen massa falses, o pitjor encara, massa ridícules, i d'alguna manera ens fan pensar que en pronunciar-les també ens tornem falsos i ridículs nosaltres mateixos. «Caiguts» devia ser una d'aquestes paraules.
O sigui que el Valle aquell era allà, al final de l'estreta carretera que es desviava cap a l'oest, entre les ombrívoles roques de granit. El conductor m'havia explicat que la Sierra de Madrid tenia grans bosses de radó, un gas radioactiu que sol condensar-se en els llocs on abunda el granit. El radó tenia fama de tòxic i cancerigen, i aquelles muntanyes, segons em va explicar, s'aixecaven sobre enormes dipòsits de gas radó. I ara, a part del radó (tòxic i perillós i radioactiu), aquelles muntanyes que tenien un aire sinistre ocultaven també l'existència del Valle de los Caídos. «M'aturo?», va tornar a preguntar el conductor, en veure que jo no deia res. «No, no, segueixi endavant si us plau, no pari». El conductor va semblar alleujat i va seguir endavant per l'estreta carretera d'El Escorial, sense tornar a dirigir-me la paraula.
Aquell dia vaig descobrir on era el Valle de los Caídos, aquest lloc que només havia vist en algunes fotos i en alguns programes de televisió, però que no voldria visitar per res del món, igual que molta gent que conec, gent a la qual la seva mera denominació ja li sonava falsa i grandiloqüent i ridícula. Tan falsa i ridícula com la seva arquitectura. I tan falsa i ridícula com el sentiment -si és que se'n pot dir sentiment- que havia impulsat la seva construcció. Franco va voler que fos un monument funerari per a tots els caiguts durant la guerra, però tot va ser un engany perquè aquell monument tan ampul·lós i lleig i fred -una mena de projecció subliminal de la personalitat acomplexada i lletja i frígida del mateix general- en realitat només homenatjava els «caiguts» del bàndol franquista. De fet, la mateixa paraula «caigut» era una paraula franquista. Els altres no eren «caiguts» (per Déu i per Espanya, segons continuava la frase feta). Els altres, els que no havien mort «per Déu i per Espanya», eren morts als quals ni tan sols es podia anomenar com a tals. Gairebé no tenien nom, ni data de desaparició, ni lloc d'enterrament. Eren una ombra desapareguda, res més. I encara que Franco s'havia entestat a enterrar molts republicans al costat dels «caiguts» franquistes, intentant aparentar una reconciliació que mai va ser real, tot va ser un engany, tot va ser una mentida. Una mentida, sí, ampul·losa i freda i cruel. I lletja, espantosament lletja. I pitjor encara, ridícula. Espantosament ridícula.
