Vespre de circ de carrer a la plaça del Pallol, la que queda darrer de l'Ajuntament. Dos homes fan moviments estranys i arriscats enfilats en una mecanisme de ferro enorme. La cosa, intensa, dura amb prou feines una horeta. Els tres artistes -dos equilibristes i un home orquestra- s'acomiaden ovacionats per un públic força nombrós. Encara és clar i l'hora ideal per anar a sopar en alguna terrassa propera. Plaça Bell-lloc -la de moda: plena; del Vi: plena. No passa res. En un restaurant que fa cantonada amb el carrer Mercaders hi entren dos homes de faccions asiàtiques acalorats i suats; a dins -el local no té taules a fora- tothom que menja fa cara d'estranger. Prosseguim la recerca de la terrassa perduda, que al final resultarà més complicada que la de l'arca de l'Indiana Jones. Carrer Mercaders: tot ocupat; placeta homònima, idem. En dos minuts som a Cort Reial i cap restaurant mínimament interessant té lloc disponible. Tots vessen clientela. Caminem fins al pont de la Barca, amb l'esperança -inútil- que en la perifèria incipient hi hagi menys concurrència. Fracàs absolut: els locals del Pont de la Barca i de la plaça del pou Rodó tenen clients per donar i per vendre (dels que hi ha als peus de Sant Fèlix, ni en parlem).

Fosqueja i la gana colla. Solució: fugir, l'exili. Tornem cap a Salt amb la tranquil·litat que concedeix el fet de saber que difícilment quedarem fotuts. Arribem a l'altre barri vell, on el temps sembla que passa la meitat de ràpid que al nucli antic de Girona. No hi ha gent. No hi ha estrangers. No se sent soroll i hi ha lloc a les terrasses (i si no hi fos, te'n farien). Ens munta la taula la Marga del Petit Racó, a sobre de les llambordes ben boterudes de la plaça de la Vila (de les Llúdrigues, en llenguatge no oficial).

Pretendre sortir a fer un mos al decorat de Joc de trons una nit d'estiu sense reserva prèvia, sense haver-ho decidit, ni previst, ni planificat (cosa que sempre té la seva gràcia, per cert), és suïcida, una temeritat. Fracàs segur. Perquè la llei diu ara que l'oferta queda àmpliament superada per la demanda; la lògica, que millor quedar-se a casa perquè la missió és més impossible que les cinc d'en Tom Cruise juntes. La sort és que no gaire lluny hi ha l'altre barri vell, no tan històric, si volen, però menys histèric.