Ja estem a tocar de la reunió entre els presidents Sánchez i Torra (o al revés « tanto monta monta tanto»). La reunió ha creat expectatives creixents. Crec que, en les actuals circumstàncies, tot i els gestos, la realitat no permet grans resultats. Espero que aconsegueixin parlar sense tirar-se els plats pel cap i obrir un canal de comunicació. Si a més obren la porta a posar en marxa comissions bilaterals per estudiar problemes concrets crec que seria un èxit, seria entrar en el que han de fer, que és governar, buscar vies i, a ser possible, acords, per solucionar problemes.

Però anem a estudiar els entorns i el que poden fer cada interlocutor. Comencem per l'entorn del president Torra. No és cap novetat que l'independentisme es troba dividit. Grosso modo, podríem dir que ERC i el PDeCAT (sembla que d'acord amb Òmnium) volen distensionar i arribar a acords renunciant a la unilateralitat mentre que JuntsXCat, l'ANC i la CUP són partidaris de mantenir l'enfrontament. Però els partidaris de la distensió ho tenen complicat (vegi's què va passar a la conferència d'ERC, la lluita entre els dirigents del PDeCat i els de JuntsxCat que, de fet, diuen ser del mateix equip o la resolució que finalment han pactat per ser aprovada al Parlament a proposta de la CUP per tal de reafirmar la validesa de la declaració del 9-N i les lleis derogades pel constitucional). Durant anys han llançat masses de gent al carrer dirigides per societats interposades (ANC i Òmnium) dient que la independència era per a demà mateix i ara els que volen renunciar a la unilateralitat i retornar a governar Catalunya es troben que aquests mateixos que ells van excitar, ara estan «hiperventilats» (en expressió d'alguns) i no accepten «cap pas enrere» i, per tant, posaran tants pals a la roda com puguin. Avui el president Torra té el perill constant que qualsevol pas que faci tingui la resposta del crit que més agrada a aquests «hiperventilats», que és el de traïdor. A més ell es va definir com a vicari de Puigdemont, que no sembla partidari de la distensió. Per tant, haig de dir que la posició que prendrà Torra a la reunió és, per a mi, una total incògnita, tenint en compte les dades que els acabo d'exposar. Afegeixo una nota optimista i és la notícia difosa per la Generalitat que li agradaria tornar a activar les comissions bilaterals de traspassos que no sols permeten discutir nous traspassos de competències, sinó molts temes, des d'inversions fins a lleis recorregudes al Constitucional, etc.

Parlem de l'entorn del govern Sánchez. Fins ara el seu govern s'ha mantingut en una posició prudent. Ha fet gestos de distensió, de bona voluntat, òbviament dintre la legalitat. Disposició al diàleg franc, acostament dels polítics presos segons marca la legalitat vigent, per citar els més significatius. Què diuen els partits? Els independentistes diuen que això no té valor però pacten sobre RTVE (com sempre les declaracions i la realitat difereixen), els de Podem i les seves confluències intenten jugar el seu paper però fins ara han donat ple suport al govern, el PNB també hi dona suport i els de la dreta criden sense una idea clara (només saben dir que el govern està pagant -no se sap amb què- el suport dels independentistes a la moció de censura). Ciutadans, que encara no s'ha recuperat del seu fracàs per com va portar la moció de censura, s'ha llançat a fer el que va fer el PP quan l'afer de l'Estatut del 2006 (potser que es mirin la història i treguin conseqüències) i el PP encara està perdut en les primàries i haurem d'esperar per veure quina posició pren. Què ha de fer en aquestes circumstàncies el govern Sánchez? Jo crec que ha de demostrar la seva disposició a parlar i negociar de tot dintre la legalitat inclús per canviar aquesta legalitat pels mètodes previstos en la llei i ha de demanar lleialtat a l'altre interlocutor perquè accepti aquest marc, ni més ni menys. No solament no té altra possibilitat, sinó que ja sabem que tindrà difícil defensar aquesta posició raonable davant una dreta agressiva com ara és Ciutadans (a l'espera del PP i el seu posicionament) i pot esperar un temps raonable, no indefinit, perquè els independentistes acceptin aquest marc. I mentrestant intentar arribar a acords en temes concrets que són possibles i n'hi ha molts que podrien resoldre problemes reals i importants (inclosos rodalies o el corredor mediterrani)

Per acabar, un record a la realitat del Quebec. En el moment de màxima puixança del moviment independentista Mont-real i el Quebec van anar perdent el seu lideratge socioeconòmic i varen passar a un segon pla i han necessitat 20 anys (del primer referèndum el 1980 a la llei de claredat del 2000) per començar a sortir del forat en què es trobaven i ara estan tornant a esdevenir líders al Canadà. Penso que no m'equivoco si dic que o fem un esforç molt gran o a Barcelona i Catalunya li pot passar com a Mont-real i al Quebec i, la veritat, la perspectiva de 20 anys de declivi socioeconòmic em sembla realment molt poc apassionant.