Com cada estiu, l'arribada de pasteres a les costes de Grècia, Itàlia i Espanya, predominantment, ens provoca un rictus de malestar personal que es fa col·lectiu quan sabem en quines condicions han fet la travessia i quants morts han deixat en l'intent. Les antenes parabòliques il·lustren els més pobres entre els pobres sobre una Europa opulenta. I quan no es té res, res no es port perdre. Ni tan sols la vida és un bé.

A cop de telenotícies o telediaris, tant li fa el nom, més les fotografies que publica la premsa escrita, s'activa la solidaritat sense recordar-nos que, com ja va predir Jordi Pujol a finals del segle passat i a començaments d'aquest, aquí -per Europa- no hi cabem tots. L'asseveració no té res de racista; és pura constatació de la realitat. La resta és populisme. Europa no es troba avui en condicions de rebre infinitat de migracions massives. Dir el contrari és faltar a la veritat; és mentir.

La prova del cotó es troba en l'últim no-acord entre els nombrosos estats membres de la Unió Europea. Disculpi el lector el comparatiu, sempre odiós, però com succeeix amb els contenidors d'escombraries posats davant de casa, cada estat europeu vol que els emigrants africans els tingui el veí. Els tingui i els mantingui, si això darrer és pressupostàriament possible, però sobretot que els tingui en el seu territori. La solidaritat sempre ha estat un cant sense lletra.

Europa es troba en declivi. La sortida de Gran Bretanya no és el resultat de cap acudit sobre les illes que la conformen i el continent europeu. Les diferents situacions en què es troben els països nòrdics respecte de la UE no fan altra cosa que advertir-nos, com els britànics, que l'ampliació cap a l'Est no ha estat una bona operació en termes econòmics. Els alemanys estan farts de posar diners i rebre plantofades. I els EUA, amb el president Trump al capdavant, menyspreen els europeus. No tots saben que el destí d'Europa és ser un parc temàtic de la Xina; però alguns sí que ho saben, i seria bo que tots hi anéssim pensant.

Les parabòliques menteixen: Europa no és esplendor, fast, luxe, pompa, riquesa o sumptuositat. Europa, ben cert, precisa mà d'obra perquè la natalitat baixa i perquè els més bons se'n van a fer les amèriques. Però, lamentablement, la gent que ens arriba amb pasteres i mitjans similars no disposa de cap mena de formació. Alguns, molts, no saben ni escriure, ni llegir, ni la llengua del país d'arribada, per descomptat.

Essent així de crua la realitat, la solidaritat que ofereixen les administracions públiques i les ONGs, entre d'altres les espanyoles, té límits. El pitjor de tots és que els immigrants no es poden inserir en el món del treball de cop i volta. Se'ls ha de formar i educar de manera íntegra. Des de la higiene a la parla passant per l'aprenentatge d'algun ofici. No és gens fàcil; ben al contrari, és molt complex. I tota aquella bona gent que, atrets per la parabòlica, han fet la travessia de la Mediterrània en condicions paupèrrimes es troben amb la sorpresa que el país d'acollida només els pot donar un canvi de tonalitat a la misèria de la qual fugien. Aquesta és l'única solidaritat que els podem afegir: envernissar la misèria que seguirà essent misèria.

Una solidaritat que acaba portant-los a camps de refugiats o com es diguin. No és que Europa no els vulgui; és que no pot rebre'ls. Aquesta és l'única veritat. Una substantivitat que es confronta amb discursos populistes (l'alcaldessa Colau) o tremendistes ( Rafael Hernando, portaveu del PP) o els més cauts i alambinats (el president Pedro Sánchez). A la cantonada, amb la navalla a les mans, l'extrema dreta ens espera. Polònia, Àustria i Matteo Salvini, ministre italià d'Interior, en són la mostra més recent.