La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramenet, durant els tres mesos d´estiu», així s´expressa Josep Maria de Sagarra a les seves Memòries. I tot seguit ens descriu les delícies d´aquells estius en un jardí immens, ple de racons i amagatalls, envoltat d´hortes i fruiterars, de bestiar i aventures. Tots aquells records i experiències, a més, van esdevenir un material preciós per «construir personalíssims castells imaginatius» i també per evocar, passats els anys, tot un univers sensorial i líric que s´havia de manifestar en la seva obra poètica, dramàtica i narrativa. Semblantment s´expressa Prudenci Bertrana a la novel·la L´hereu, en la qual relata les vacances escolars al mas Aspriu, a l´Esparra. A través del seu àlter ego Innocenci Aspriu i de magnífiques descripcions, Bertrana mostra la seva passió per la natura, pel paisatge, per les feines vinculades a la terra i per un entorn que «l´omplia de goig, perquè li parlava d´un alliberament absolut, de l´única vida que ell creia raonable i digna d´ésser viscuda». Orfe de pare amb cinc anys, Joan Vinyoli també sent una mena d´alliberació quan comença els estiuejos a Sant Coloma de Farners. Allà, gairebé com una revelació, hi descobreix la natura boscana, l´amor, les lectures i també, amb el temps, la seva vocació literària, que sent com una crida irrenunciable.
Però d´altres escriptors passaven l´estiueig de la seva infantesa a la costa, amb l´estímul infinit del mar i tot el seu món, gairebé com un repte davant el misteri que representava. És el cas de Joaquim Ruyra i Blanes, població que va inspirar bona part de les seves narracions, amb la parla salabrosa dels pescadors i aquell alè de llegenda o fatalisme que impregna alguns dels seus relats. O de Josep Pla, que rememora els seus estius al Canadell, a Calella, moments d´una gran felicitat i llibertat en comunió amb la natura: «Hom queda badant, fascinat, dominat. D´aquí pervé, potser, que l´única posició de l´home davant de la mar hagi estat de simple contemplació» (El quadern gris). I també Gaziel recorda les sortides amb barca per les aigües de Sant Feliu de Guíxols, «a la vora de la mar més clara, lluminosa, serena i humana del món» (Tots els camins duen a Roma), sovint acompanyat d´un vell pescador que l´inicia en els secrets del mar i de la vida i que li fa enyorar per sempre més aquells escenaris d´infantesa i aquell paisatge del qual no podrà deslligar-se´n ja mai.
