08 de juliol de 2018
08.07.2018

La premsa i el «dret a l'oblit»

08.07.2018 | 06:00

Fa pocs dies es va donar a conèixer una sentència del Tribunal Constitucional en què es declarava que utilitzar noms propis com a criteri per a la recerca i localització de notícies en l´hemeroteca digital d´un diari pot vulnerar el denominat «dret a l´oblit». En aquest cas, ens trobem davant d´un conflicte entre, d´una banda, els drets a l´honor i a la intimitat (article 18.1 CE) i a la protecció de dades personals (article 18.4 CE) i, de l´altra, el dret a la llibertat d´informació (article 20.1 d CE). El «dret a l´oblit», encara que va néixer en l´àmbit de la Jurisprudència, ja té una concreta regulació legal establerta en el Reglament de la Unió Europea 2016/679, que el va definir com el dret a obtenir, sense dilació indeguda del responsable del tractament de les dades personals relatives a una persona, la supressió d´aquestes dades quan ja no siguin necessàries en relació amb els fins per als quals van ser recollides o tractades.
Els tribunals (tant el Constitucional com el de Justícia de la Unió Europea) parteixen de la tan sorprenent com discutible premissa que la intimitat de les persones es veu exposada a causa de la facilitat per accedir a la informació que proporciona l´ús de les tecnologies de la informació i, en particular, l´ús d´internet. I dic sorprenent perquè sembla que quan la informació estava en paper i calia anar a buscar-la traslladant-se físicament a la biblioteca per passar-se hores consultant voluminosos volums, el fet d´accedir a aquesta informació no es considerava vulnerador de cap dret. No obstant això, aconseguir-la a cop d´un simple «clic» a la pantalla d´un ordinador sembla intolerable. Serà el primer cas d´un dret que es veu amb bons ulls si l´exerceixen poques persones i prèvia superació d´una sèrie d´obstacles però que, si s´universalitza i es facilita, passa a considerar-se una pràctica censurable.
Tant els tribunals interns com els internacionals insisteixen a destacar l´important paper de la premsa en una societat democràtica. Comunicar en el compliment dels seus deures i les seves responsabilitats informacions i idees sobre totes les qüestions d´interès general resulta fonamental per a conformar una opinió pública lliure i plural. Fins i tot hi ha un ampli consens jurídic en què la llibertat d´informació pot ser considerada prevalent sobre altres drets de la ciutadania quan la informació sobre assumptes d´interès general s´estimi veraç i rellevant per a la formació de l´opinió pública i mentre el seu contingut es desenvolupi dins el marc de l´interès general de l´assumpte a què es refereix.
No obstant això, en la recent resolució del Tribunal Constitucional s´introdueixen alguns matisos. Així, es diu que aquesta rellevància pública de la informació ve determinada tant per la matèria de la mateixa com per la condició de la persona a la qual es refereix però, a més, ha de venir marcada per l´«actualitat» de la notícia, és a dir, per la seva connexió més o menys immediata amb el temps en què es difon. Usant les paraules de la Cort, «si es refereix a un fet succeït fa anys, sense cap connexió amb un fet actual, pot haver perdut part del seu interès públic». Per això, qüestiona en aquests casos la prevalença del dret a la informació sobre el dret a la intimitat d´una persona que, transcorregut un lapse de temps, opta per sol·licitar que aquestes dades que van poder tenir rellevància pública en el seu dia siguin oblidats.
La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 10 de març de 2009 (en l´assumpte Times Newspapers Ltd vs Regne Unit) va sostenir que els arxius periodístics que es publiquen a Internet contribueixen de forma substancial a la preservació i accessibilitat de les notícies i de la informació, constituint una font important per a l´educació i la investigació històrica, particularment en la mesura que la premsa proporciona aquesta accessibilitat a la xarxa de forma fàcil i, generalment, gratuïta. En conseqüència, tot i que la funció principal de la premsa en una societat democràtica sigui actuar com un vigilant del que és públic, compleix igualment una valuosa funció secundària en mantenir i posar a disposició dels lectors els arxius que contenen notícies publicades temps enrere.
No obstant això, per al nostre Tribunal Constitucional, la prohibició d´indexar les dades personals, en concret els noms i ­cognoms de les persones afectades per les notícies per al seu ús pel motor de cerca intern de les hemeroteques dels mitjans de comunicació, és una limitació de la llibertat d´informació idònia, necessària i proporcionada per evitar una difusió de la notícia que lesioni els drets dels ciutadans protagonistes d´aquesta. Lesió, pel que sembla, no produïda per la notícia en si, ja que es parteix de la seva veracitat i rellevància pública, sinó de la suposada pèrdua d´interès pel transcurs del temps i el dret dels implicats a que s´oblidin els seus assumptes.
Curiosament, als pocs dies de publicar-se la sentència del Tribunal Constitucional, el Tribunal Europeu de Drets Humans va dictar una altra resolució de data 28 de juny de 2018 en la que arribava just a la conclusió contrària. Va negar el dret de dos ciutadans alemanys que havien estat condemnats el 1993 per assassinat a desvincular el seu nom de les recerques d´informació en tres mitjans germànics, arribant a afirmar literalment que les pretensions dels demandants menystenien el dret de qualsevol ciutadà a «realitzar una investigació sobre els fets passats». Sens dubte, la postura del TEDH em sembla més encertada i d´acord amb els valors constitucionals i democràtics.
No obstant això, molt em temo que estem entrant en una època d´infantilització d´allò jurídic, aspirant elevar a la categoria de «drets» una sèrie d´anhels que potser poguessin tenir cabuda en els àmbits filosòfic, ètic o religiós, però que desentonen quan es pretenen configurar legalment. A aquest pas, aviat parlarem del «dret a ser perdonats» o del «dret a ser feliços» com a base d´unes normes que sustentaran demandes presentades davant els tribunals. La pura realitat és que no tota aspiració, per lloable o comprensible que sigui, pot judicialitzar-se. Senzillament perquè no tot pot acabar convertit en un dret.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook