Els presos polítics catalans ja són a les gàbies de casa. Els familiars i els amics, els simpatitzants i els visitaires del postureig els tindran més a prop. En els casos, que n´hi ha, les criatures no hauran de fer aquelles quilometrades cruels. Les parelles aniran menys cansades. I els presos, l´emoció es forta, si per una banda veuran de nou els celatges del país, per l´altra sentiran l´angoixa de tenir més a tocar tot allò que el jutge Llarena els ha arrabassat.
El drama dels presos polítics és que es fan servir. Per als independentistes del morro fort i a un nivell simbòlic, que s´estiguessin en presons allunyades i espanyoles anava molt bé. La paraula «ostatge» prenia volada, el discurs bel·licista quedava legitimat i l´argumentari basat en els drets humans tenia tot el sentit. Per als unionistes irruents, tenir activistes i polítics catalans a les presons espanyoles representava l´avantsala de la victòria, tot esperant la cacera dels exiliats, l´extinció de l´independentisme, la restitució del que es deia oasi i en realitat és un manglar.
Ara l´ordre del simbòlic s´ha hagut de reestructurar. Als independentistes, tenir els presos polítics a Catalunya els genera una contradicció que només pal·liaria un alliberament -un alliberament, val a dir, que clama al cel, d´urgent com és. Enllà del laberint legal, però, a les files independentistes ha augmentat la sensació d´injustícia per com l´Estat fa i desfà en territori català, la prova irrefutable sobre la nul·la competència de la Generalitat. En segon lloc, pel que fa a l´unionisme català i espanyol, i als grupuscles de tall feixista, ara tenen via lliure per mentir sobre privilegis i secessionisme. La pressió a Sánchez i a Torra s´enfilarà per l´heura de la crispació. Uns i altres farem servir els presos polítics per apuntalar les raons.
El referèndum va ser un acte de desobediència massiu, bonic i extraordinari. Gràcies a una gentada diguem-ne anònima i gràcies als que ara són presos i exiliats polítics, i en part a causa de la gran repressió policial i estatal, el Primer d´Octubre es va convertir en una de les mobilitzacions civils europees més importants de la Història. Que tanta gent en pagui conseqüències tan absurdes és indigerible. No només hi ha presos i exiliats: sota el paraigua immund del 155 s´han produït acomiadaments, persecucions, multes, agressions d´una impunitat escandalosa.
El principal mèrit de l´unionisme -del més furibund al més pactista, de dalt a baix de la jerarquia- ha estat el de desfibrar la musculatura social que va aixecar el referèndum. L´independentisme es llança els plats pel cap, el saltiri de retrets i culpes acaba de començar. Per fortuna la baralla interna també és una manera de no estar-se quiet, tot comptant les bigues de la frustració. Ara bé, ens agradin més o menys (o gens) les paraules i actituds de presos i exiliats polítics, qui som, nosaltres que dormim a casa, per fer-los servir? Hi ha qui diu que ells també ens van fer servir, és clar.
