Cartes

JOAN JANOHER I SADURNí FORALLAC

Estem dintre el moment més incert, pel traspàs per moció del govern socialista: aquest té darrere, els partits més radicals, on segueixen la petjada als moviments, per veure si cauen al parany pel suposat compromís i recolzament rebut; pels partits d´esquerres i autonòmics, amb pretensions legítimes dels seus drets. Que ningú s´estranyi, per quant l´anterior poder populista i els seus aliats tenen la fixació, com la dèria, d´impugnar tot allò que pugui despertar privilegis a favor dels presos polítics Catalans.

D´entrada, la iniciativa de traslladar els empresonats a Catalunya és un encert polític, al que fan avançar en un pragmatisme de diàleg convincent. Això ha de ser el preludi de voler actualitzar els processos judicials i sortir de les imposicions del poder que, fins avui, venia governant. Ho hem de valorar com un intent de normalització; dintre la problemàtica de l´abnegació als afers jurídics forçats. Crec, amb criteri esperançat, que a la fi s´arribarà al procés lògic d´erradicar la temuda llei mordassa, per entrar a les vies més coherents dels problemes judicials. Almenys, la seva interpretació no hauria de ser imposada. Per quant les lleis constitucionals, votades pel poble, són la clau de la legitimitat escaient al poder. No caiguem doncs a menysprear la llibertat dels nostres polítics, inculpats per causes impròpies de tota democràcia.

Cal promoure molt més el turisme pesquer

Josep M. Loste Romero portbou

L´estiu a Catalunya significa que comença una activitat frenètica que al llarg dels darrers 60 anys ha anat canviant i evolucionant d´una manera molt important. Un d´aquests canvis ve representat pel subsector del turisme pesquer o «pesca/turisme». Una activitat complementària del sector -dur i ancestral- de la pesca que pot ajudar a compensar les dificultats econòmiques de molts pescadors i, alhora, que pot representar un millor coneixement -per part del turisme europeu- de la nostra meravellosa mediterrània, del nostre litorial català i de totes les seves riqueses naturals i paisatgístiques. El turisme pesquer o «pescaturisme» és una activitat força nova a casa nostra. És una experiència única i, al mateix temps, una manera de treballar per la sostenibilitat dels recursos del mateix sector pesquer. És una autèntica oportunitat per arribar a disposar d´una major diversificació, per tal d´aconseguir una millora econòmica i, alhora, per a promocionar uns productes pequers d´alta qualitat, a voltes escassos; i tot això ben vinculat, ben coordinat, ben relacionat amb el sector de la restauració i l´hostaleria de qualitat. No hi ha dubte que el turisme pesquer -a l´estil del que va començar a ser el turisme rural en terra- és una activitat molt intel·ligent que sorgeix com a opció complentària d´ocupació per completar les rendes d´un sector vinculat a un ofici tradicional com és el de pescador. Lógicament, també un major impuls del «pescaturisme» ha de significar una millora del sector turístic en general, com a alternativa a un «monocultiu» de turisme de sol i platja -i a voltes d´alcohol i sexe- de poca qualitat.

Franco, Franco, Franco

Mateu Frigoler Teixidor cANET D´ADRI

El pobre Generalísimo té els dies comptats en el seu estimat Valle de los Caídos. El meu pare estaria molt emprenyat amb aquesta decisió del partit sociali?sta. Segons ell, després d´un llarg exil·li a França no va poder tornar a casa fins que Franco va guanyar la guerra. Una nit es va fer escàpol quan el Comité de Salt junt amb el d´Orriols l´anaven a buscar per portar-lo a «passejar». Estava comdemnat a mort per ésser empresari i amic del rector, era un feixista que s´havia d´eliminar. Encara recordo una de les visites del Franco a Girona baixant les escales de la Catedral al costat de la seva dona, la Carmen de los collares. Una foto que es va fer molt famosa i que encara avui dia es pot trobar en qualsevol fira de fotografia antiga. El meu pare m´aguantava assegut sobre una de les boles de pedra que hi ha a les baranes de l´escalinata. Jo tenia set anys i quan veig la foto i em reconeixo encara se´m posa «la gallina de piel». El Paco va passar amb tota la comitiva molt a prop meu, em va mirar i em va somriure mentre milers de ciutadans gironins cridaven alló de Farangol, Farangol, Farangol.

En aquells «Cuarenta años de paz» hi havia molts acudits del Franco i el meu pare els sabia quasi tots. El seu preferit era el que feia referència als conyacs i anissos d´aquell temps, alguns d´ells encara en el mercat. Ho deia així: «Fue Veterano en África, vino a España de Fundador i Soberano, se casó con la Asturiana, estuvo 40 años haciendo el Mono, hay quien dice que llegará a Centenario, otros a 103, y dice un comuno que puede llegar a 501».