09 de juliol de 2018
09.07.2018

Corredors migratoris

09.07.2018 | 07:09

No hi ha espai per a la nostàlgia en política. O potser sí. Passat i futur s´entrecreuen en el camp del populisme quan es reivindica el retorn d´un món d´ahir que ja no existeix ni pot tornar. Pensem en les fronteres d´Europa, que es dissolen amb rapidesa a mesura que la realitat hobbesiana de la immigració descontrolada sacseja les certeses del poder –i també el substrat ideològic de les nostres conviccions polítiques. Filla de la Il·lustració, Europa, que ha construït el seu concepte de democràcia sobre el credo dels drets humans, es troba de sobte enfrontada als dimonis de la diferència. A les ciutats, llocs mestissos en els quals campa de vegades el ressentiment o la por, és precisament on els treballadors pugnen per la feina. En realitat, la crisi migratòria que viu la UE és la successió de múltiples fracassos: el d´un continent incapaç de fer front amb veu única –i respetada– als seus problemes; el d´una societat envellida i impotent per adaptar-se a les exigències que planteja la globalització i la nova economia, cosa que es tradueix en una creixent fractura social; el d'uns països –al voltant d´Europa– malalts de corrupció, assotats en molts casos per la guerra civil, el terrorisme o el control de les màfies, que retallen qualsevol possibilitat de futur; el d´un projecte, en definitiva, l´europeu, que pateix l´esclerosi de la burocràcia i la paràlisi d´uns reglaments que desconfien de la iniciativa humana. La nostàlgia en política és el retorn d´un ahir idealitzat i inexistent. Però també, un toc d´atenció cap a un present que es jutja inquietant i incomprensible. I no es tracta d´un risc intranscendent, com ha exemplificat recentment el Brexit, l´arribada al govern italià d´un ministre de tall radical com Matteo Salvini o el repunt de l´extrema dreta a mig Europa, inclosa Alemanya.
En un brillant article publicat per la premsa anglosaxona fa ja uns anys, l´exministre portuguès per a Europa Bruno Macáes incidia en el fet que la UE corre el risc de convertir-se «en una comunitat del ­desordre en lloc d´una comunitat de poder» i reivindicava la necessitat de crear vies legals d´entrada per als refugiats: en el fons, normalitzar l´inevitable i oferir als incessants fluxos migratoris algun tipus de sortida que no sigui la mort ni el negoci de les màfies. I sobretot assumir que la política europea no pot seguir escudant-se darrere dels dictats burocràtics, sinó que necessita fer un pas endavant si no vol veure arrossegada pel cant de les sirenes del populisme, sigui d´esquerres o de dretes. Aquesta apel·lació ens implica a tots, però molt especialment a Alemanya. Doncs, com es repeteix en la saga d´Spiderman –pura cultura pop, «un gran poder comporta una gran responsabilitat».
En aquestes últimes setmanes, la llarga entesa entre la CDU i la CSU a Alemanya ha estat a punt de trencar-se per la crisi migratòria. L´acord al qual s´ha arribat és fràgil, encara que segurament perdurarà; no en va, els dos partits democratacristians estan coalitzats des de fa més de mig segle. Però el fons de l´assumpte és un altre: la gran batalla per la confiança dels ciutadans. És una batalla d´idees i de fets, que mobilitza la nostàlgia i l´ànsia d´un temps millor. I sobre aquesta terra de ningú que és el present planen tots els mals presagis i la inquietud pel desconegut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema