Mentre l´emergència immigratòria ocupa grans espais a l´agenda política i als mitjans de comunicació, han tornat a passar desapercebudes les dades anuals de l´INE sobre la natalitat de la població espanyola. L´evolució d´aquestes dades mostra que la tendència des de mitjan anys setanta fins a finals dels noranta del segle passat era d´una baixada progressiva dels indicadors de fecunditat de la població espanyola. Amb l´inici del nou segle hi va haver una recuperació de la fecunditat, a causa de la major natalitat de la nova immigració estrangera i a l´arribada a la maternitat de les generacions del baby-boom. El 2009 s´inicia una nova baixada que continua fins avui.
Així, dels 18,7 nascuts vius per cada 1.000 habitants de l´any 1976 es va passar a 14,1 l´any 1981, 9,1 el 2013, i 8,4 el 2017. El número mitjà de fills per dona va passar de 2,77 el 1976, a 2,03 el 1981, i a 1,31 el 2017 (1,25 les mares de nacionalitat espanyola i 1,70 les de nacionalitat estrangera). Cal recordar que la taxa de reemplaçament poblacional se situa en un mínim de 2,1 fills per dona, i que Espanya fa 38 anys que està per sota d´aquest mínim. El 1981 les dones residents a Espanya tenien el seu primer fill als 25 anys, el 2017 als 32.
Per últim, les dades sobre nupcialitat mostren també una davallada important: dels 5,3 matrimonis per cada 1.000 habitants de l´any 1981, als 3,6 del 2017. Però s´ha de tenir en compte que en els darrers temps, per cada 10 matrimonis nous se´n desfan entre 6 i 7. L´edat mitjana del primer matrimoni ha augmentat dels 25 anys de l´any 1981, als 37,8 anys dels homes i 35 de les dones el 2017.
La conclusió de les dades de l´INE és que les dones espanyoles són les europees que tenen menys fills i a edats més tardanes. Aquestes dades condicionen el futur. Cadascú pot tenir la seva opinió sobre la conveniència de tenir un Estat propi, o pot desitjar més o menys que Catalunya com a nació, amb la seva llengua, cultura i tarannà propis, subsisteixi en un món cada vegada més globalitzat. Però és ser il·lús pensar que Catalunya podrà subsistir com a nació amb aquests índexs tan baixos de natalitat. Les persones immigrades i la majoria de la seva descendència seran catalans amb les seves respectives llengües, religions i costums. No hi ha res a objectar: el futur del país és del que se´l guanya. És un miratge pensar que la immersió lingüística a l´escola garantirà la pervivència de la llengua catalana. La població coneixerà millor o pitjor el català, però la llengua pròpia és la que s´aprèn a casa i es parla a l´entorn social més immediat.
La integració social, econòmica i cultural de la darrera onada immigratòria serà molt més difícil que les anteriors. Hi ha unes marcades diferències respecte a les societats d´origen dels immigrants. Hi ha el factor gueto, no només en el sentit físic de la concentració dels immigrants en determinats barris, sinó en el sentit cultural, ja que les noves tecnologies i la globalització faciliten les comunitats paral·leles diferenciades en un mateix territori.
Si acudim a la història, la industrialització catalana del segle XIX i la consegüent Renaixença van ser possibles gràcies al previ creixement demogràfic. Segons l´historiador Josep Fontana, la població catalana, que havia iniciat la seva davallada des de la crisi de la baixa edat mitjana fins la segona meitat del XVII, comença a remuntar i experimenta el seu màxim creixement vegetatiu al segle XVIII i primera meitat del XIX, a uns ritmes que doblen gairebé els de la resta de la Península. Catalunya passa de tenir 850.000 persones l´any 1797 a dos milions el 1900. L´historiador Jordi Nadal explica que amb l´arrencada del segle XX s´inicia la davallada de la taxa de creixement vegetatiu catalana, que se situa per sota de la mitjana espanyola. Des d´aleshores el vigor econòmic de Catalunya passa a dependre de la immigració.
Els nostres polítics no consideren un problema aquesta baixíssima natalitat. En realitat, els canvis legislatius dels darrers quinze anys han facilitat l´augment dels divorcis i dels avortaments, i han fomentat la ideologia de gènere i l´anomenada diversitat afectivosexual. Aquestes són les prioritats polítiques i no l´adopció de mesures per fomentar la natalitat i enfortir les famílies, que també n´hi ha. Josep Miró i Ardévol n´exposa unes quantes a la seva obra El retorn a la responsabilitat (2008): tendir a establir una certa proporció entre la descendència i la futura pensió de jubilació (és just que cobri la mateixa pensió una persona que ha tirat endavant amb esforç una família nombrosa, en benefici de tota la societat, que una persona que no ha tingut fills?), prendre´s seriosament la política de l´habitatge, augmentar els ajuts a les famílies, les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar, etc.
Però la baixa natalitat actual respon també, o potser, principalment, a uns altres factors intangibles: una manca generalitzada d´esperança, la idea cada vegada més estesa que la vida no és un do que hem rebut i que hem de transmetre generosament, sinó una possessió individual per ser gaudida al dia i sense pensar en els que vindran al darrere. Hi ha moltes raons que aconsellen que les dones tornin a ser mares a edats més joves. Una dona es pot casar i ser primer mare, i més endavant desenvolupar una gran carrera laboral i professional. Però això va en contra de la visió feminista radical avui dominant i, sobretot, requereix una confiança en el fet que el projecte matrimonial és a llarg termini.
