Quan ha passat una mica més d´any i mig des de la seva sorprenent victòria electoral, es pot fer un primer balanç de la gestió de l´actual ocupant de la Casa Blanca, el controvertit Donald Trump. I, malgrat la seva fama de poca fiabilitat i previsibilitat, pot afirmar-se que està aplicant bona part del que va prometre (si ens centrem en l´exterior): posar cap per avall l´ordre creat el 1945, sota lideratge nord-americà.

Precisament, el que està en retrocés és aquest mateix lideratge. Trump actua com un neoaïllacionista (America First), menyspreant i, si pot, trencant qualsevol classe d´acord multilateral en el qual estigui implicat EUA (sigui la lluita contra el canvi climàtic o el laboriós pacte nuclear amb l´Iran, impulsat pel seu antecessor, Barack Obama).

També s´aplica (amb vaivens, però amb un objectiu clar) el seu programa econòmic proteccionista, disposat a combatre la «invasió de productes xinesos i de cotxes alemanys» amb elevats aranzels, obviant els riscos que puguin derivar-se per a la bona marxa del comerç mundial (o, fins i tot, per als mateixos productors nord-americans, que també es poden veure perjudicats per les represàlies que exerceixin els països da­nyats pels aranzels nord-americans).

Des del punt de vista de les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques europees (o de les costes Est o Oest dels EUA) tot això pot ser absurd, però Trump respon a la lògica de qui el va votar (la seva popularitat actual és del 42%, no molt lluny del 46% que li va donar la victòria el 2016) i l´única incògnita resideix a saber si una recessió li impedirà repetir triomf el 2020. En cas contrari, el canvi de 180 graus impulsat per Trump pot ser durador.