Trump també té raó

Però que no ens vingui de gust gastar més en Defensa quan hi ha altres prioritats més properes en Sanitat, Educació, Justícia, R+D, etc., no vol dir que no necessitem fer-ho i Trump es limita a recordar-nos-ho abans de la propera cimera de l'OTAN, on el veurem criticar i els aliats i barallar-s'hi, com ja va fer en l'última reunió del G-7 al Canadà, mentre un parell de dies més tard s'abraçarà amb Vladimir Putin, el líder autoritari d'una Rússia que s'annexiona Crimea, emprenya Ucraïna i interfereix en les nostres eleccions amb mètodes cibernètics. El món a l'inrevés, que és el que suposo que agrada a l'inquilí de la Casa Blanca, recordin quan el gener passat a Davos qui va aparèixer com a capdavanter del lliure comerç va ser el president xinès Xi Jinping. O com ara elogia el tirà de Corea del Nord després d'haver-hi intercanviat insults de barriada. És una actitud molt seva i molt desconcertant i no cal excloure en absolut que sigui precisament això el que desitja.

Però l'assumpte ve de fa temps i no és un invent de Donald Trump, ja que va ser Barack Obama qui a la cimera de l'OTAN de Dublín, el 2014, va arrencar als seus socis el compromís de dedicar a la defensa un 2% dels seus pressupostos, cosa que avui només fan el Regne Unit, Polònia i Estònia (per la por que tenen a Rússia), Grècia (pel veïnatge turc) i Romania (?). França, Letònia i Lituània s'acosten a aquesta xifra i els altres hi quedem lluny, incloent-hi països grans com Alemanya, Itàlia i Espanya. En el nostre cas tenim un dels percentatges més baixos de la UE, juntament amb Luxemburg, i no arribem a l'1%.

Per si fos poc, tant els EUA com el Regne Unit pensen que el 2% no és el punt d'arribada, sinó el de partida. Són filosofies diferents. Tot i així, alguna cosa es fa i Stoltenberg, secretari general de l'Aliança, és optimista i creu que el 2024 la meitat dels membres hauran aconseguit aquest mític 2%.

Estem mal acostumats des que els nord-americans van venir a Europa a la primera i a la segona guerres mundials i ens van treure les castanyes del foc, impedint el 1945 que els nazis estenguessin la seva sinistra tirania pel nostre continent. Però no va acabar aquí la cosa.

Durant tota la segona meitat del segle XX van ser els nord-americans els que van estendre un mantell de seguretat sobre Europa, davant de l'amenaça del comunisme soviètic en època de telons d'acer i de guerra freda. I com si no n'hi hagués prou, quan va esclatar la crisi iugoslava i quan la Primavera Àrab va arribar a Líbia, van haver de ser novament els nord-americans els que acudissin en ajuda d'una Europa incapaç d'atendre amb eficàcia els problemes de seguretat del seu entorn immediat. I els americans estan comprensiblement farts de posar diners (3,5% del seu pressupost va a Defensa i aquest any Trump l'incrementa un 10%) i de posar morts en defensa d'Europa mentre nosaltres ens en desentenem. No els falta raó.

Els europeus tenim un sistema de benestar molt millor que els nord-americans en sanitat, jubilacions i protecció davant l'atur... i això costa molt perquè amb el 9% de la població tenim el 50% de la despesa social mundial. Viure bé és molt car i no deixa diners per a altres coses com la Defensa. Però Washington ha decidit que no vol seguir posant-hi capital si nosaltres no ens gratem també la butxaca i no contribuïm més a les despeses de la nostra pròpia defensa. Als Estats Units diuen que ells són Mart i nosaltres Venus i que ja està bé. Els semblem un herbívor simpàtic i manyac, incapaç de donar una coça o una queixalada quan està envoltat d'enemics tan perillosos com una Rússia nacionalista i expansionista que se salta a la torera la sacralitat de les fronteres consagrades en l'Acta Final d'Hèlsinki, mentre per la Mediterrània ens aguaita un món àrab desestabilitzat i un continent africà empobrit que ens envia refugiats i emigrants que no sabem com gestionar.

No és que els europeus no fem res, tampoc és això, perquè en el si de la UE s'ha llançat la Pesco (Política Comuna de Seguretat i Defensa) per iniciativa de França, Alemanya, Itàlia i Espanya, dotada amb 5.000 milions d'euros i que busca desenvolupar missions militars, coordinar millor les nostres indústries de Defensa per evitar costoses duplicitats, invertir en R+D, afavorir la compra de productes europeus... i tot això com una cosa complementària de l'OTAN i no com a alternativa. El que passa és que Washington també recela d'aquesta iniciativa perquè tem, segurament amb raó, que acabi debilitant l'OTAN i fent disminuir les importants vendes a Europa de material militar americà.

Per la nostra part, a Espanya no ha caigut bé la carta que Trump ha enviat a Sánchez exigint que contribueixi més a l'OTAN, perquè considerem amb raó que hi ha altres formes de contribuir a la defensa d'Occident, com són inversions en equipament militar o la nostra participació en missions militars en llocs tan diversos com Letònia, Líban, Mali, l'Afganistan, l'oceà Índic, Turquia, Bòsnia i Hercegovina... que ens costen els nostres diners. I també tenim raó.