Recordo que just ara fa un any l'habitual sensació de trobar-nos a punt de fer vacances s'havia substituït pel formigueig mediàtic que anunciava l'11 de setembre, preludi de l'1-O. L'atemptat a la Rambla de Barcelona el 17 d'agost va interrompre terroríficament aquell reduït període de desconnexió estival entre interrogants latents, a la canícula de l'agost.
Enguany, si bé les circumstàncies són ben diferents i els agents polítics han canviat, les incògnites persisteixen. Com aleshores, la temperatura política i la climàtica estan arribant a nivells difícils de suportar. Estem permanentment expectants per aquesta o aquella trobada de polítics de la qual se'n poden derivar importants decisions, i sovint acabem immersos en una decepció perquè ens havíem fet massa il·lusions.
Però les vacances no són per a tothom. L'octubre es compliran 10 anys de la desfeta borsària que va confirmar una crisi econòmica mundial els efectes de la qual continuen fent estralls; una dècada de retallades que han engolit molts drets socials i que ha monopolitzat tant l'ocupació com el temps de lleure. La conciliació de la vida familiar i laboral en aquests mesos de vacances estivals s'ha convertit en un complicat trencaclosques de peces monocromes. El dilema no és si anar de creuer o amb avió, sinó més aviat quines cabrioles han de fer el pare i la mare, no coincidint en vacances, per repartir-se els dies que s'han de fer càrrec de la mainada mentre l'altre treballa. El tauler d'anuncis d'un diari català publicava el següent missatge: «Dona i amb 45 anys, actualment en atur. Malgrat he anat treballant els darrers anys en feines amb contractes temporals i amb sous precaris que la darrera reforma laboral ha propiciat, fa set anys que no puc fer vacances ni cap escapada...». Aquesta és la realitat.
