El viatjant de ratafia

- Vinc a reclamar el dret a l'autodeterminació de Catalunya- ha començat el català.

- Impossible, això no existeix.

- Bé, si no pot ser, almenys em farà el favor d'acceptar aquesta ampolla de ratafia -i el president suplent de la Generalitat obre la cartera, on, com que no hi ha documents a transportar, cap l'ampolla de licor, i l'ofereix al president espanyol.

- Sobre aquest punt no tinc res a objectar. Porti, porti.

- Parlant la gent s'entén -ha conclòs Presidentorra.

I surten al jardí a fer-se unes fotos entre arboços, que dic jo que deuen ser els arbres que més proliferen per Madrid, jo què sé, no hi he estat mai.

La professió de viatjant de comerç està molt arrelada a Catalunya, és lògic que els nostres representants la portin a la sang i la practiquin. Recordo en Puigdemont, quan era alcalde, anant en tren a Barcelona per promocionar un negoci privat, un restaurant per a la pijeria gironina que incomplia totes les normes hagudes i per haver. El restaurant va fer la mateixa fi que el procés que també ens volia vendre Puigdemont: ha acabat en una deixalleria.

Presidentorra no fa més que continuar la nissaga de viatjants amb seu a la plaça de Sant Jaume. En la propera visita a Madrid, li portarà a Sánchez un mostrari de teles de Terrassa.

- Toqui, toqui, miri quina qualitat. Si es fa les cortines de La Moncloa amb això, li duraran tota la vida. Perquè de l'autodeterminació, res no?

- Res.

- Ja m'ho pensava. El mes vinent li portaré anxoves de l'Escala. Per llepar-se'n els dits, escolti!

No hi ha reunió més cordial que aquella en la qual un demana allò que sap que no li pot ser concedit: tot va com una seda.

Una altra qüestió és la conveniència de tenir un viatjant de comerç en lloc d'un president, i no és que un tingui res contra els viatjants, sinó que enyora aquells anys en què el govern català governava. No és que ho recordi, ja fa molt temps, però alguna cosa n'he sentit a dir. Potser és llegenda.