A Figueres el llaç groc falta a molts llocs...

marina ramió suñer mas julipa, boadella I les escaules

Fa mesos que em falta un amic, el Josep Rull, portar el llaç groc m´ha comportat que de vegades no em mirin bé, que hi hagi qui no entengui per què ho faig, però sempre m´han respectat, però ho faig pel meu amic Josep i tots els presos polítics, ells per nosaltres s´ho van jugar tot, no es el mínim que els podem donar, em diuen que a Figueres l´Assemblea ha demanat a l´alcaldessa que es posi un gran llaç groc al museu del joguet....

També m´arriba per la mateixa Assemblea de Figueres que l´alcaldessa no els ha respost. En aquests moments tots hem de ser valents i no es pot pretendre per un costat anar al Puig de les Basses a fer un discurs a favor dels presos polítics i per l´altre no tenir la valentia de posar un llaç groc gegant al Museu del Joguet de Figueres per acontentar segons a qui, per mi això és hipocresia, si estàs amb la llibertat dels presos polítics hi estàs sempre, no segons interessos, li demano a l´alcaldessa de Figueres que sigui valenta i per tots aquells que estimem Figueres però que ens falten bons amics no hi hauria d´haver dubte a l´hora que la ciutat simbolitzi el groc de llibertat i sobretot el groc de democràcia, tota la resta per mi es hipocresia..

A Figueres el llaç groc, per desgràcia, falta a massa llocs.

Ratafia

salvador tarradas gualta

Pretendre que la ratafia és un producte català és tant com dir que el rellotge de cucut és suís o la televisió en color un invent japonès.

La ratafia va arribar a Catalu­nya l´any 1842, de la mà de Francesc Rosquellós, elaborada amb herbes, alcohol i nous verdes. L´any 1746 Giacomo Casanova arriba a París i hi descobreix la ratafia, «licor alcohòlic aromàtic, molt sucrós, preparat amb herbes i sucs de fruites». Comenta que al rei Lluís XV li agrada beure ratafia de Grenoble en un cabaret del pont de Neuilly quan torna de les caceres (Histoire de ma vie, p. 565). La primera ratafia arribà a França l´any 1675, provinent de l´antillana illa de Guadalupe; el seu nom és d´origen crioll. D´aquí s´escampa per quasi tot Europa. En alguns llocs pren altres denominacions com les herbes de les Balears; l´herbet de València o la nastoika a Rússia.

Calor i asfalt

Lola Arpa peratallada

n Ens espera un llarg i tòrrid estiu. Ja els termòmetres s´estan enfilant. El menyspreat i banalitzat canvi climàtic s´ha instal·lat al nostre planeta amb una previsió de futur no gaire optimista i amb unes conseqüències desconegudes per la humanitat.

Mentrestant, anem ofegant la terra amb capes d´asfalt i formigó que es van estenent al voltant de pobles i ciutats. Aquest fet, més l´absència d´ombres i frescor, fan enfilar encara més les temperatures. Circular a peu pels nostres pobles aporta una sensació de crispació indescriptible. La «solució» del aires condicionats no fa més que agreujar el problema.

Potser ha arribat el moment de plantejar-nos una nova manera més amable, més propera a la natura de gestionar el nostre entorn. Plantacions extensives d´arbrat d´ombra, espais de terra on filtri l´aigua, on creixi l´herba, sense jardins temàtics amb herbicides, recuperar l´olor de la ter­ra mullada. Fugir de l´asfalt. Com deia el filòsof alemany Erik Kästner... «Caminar sobre l´asfalt m´encongeix l´anima»... i més a 40 graus.

Petadores al juliol

Joaquín durall BANYOLES

A principis de juliol no hi ha absolutament res sembrat en els camps del voltant la Urbanització Puigsurís de Porqueres, tots estan trillats: el blat, la soja...; però el pagès del voltant de la urbanització continua torturant amb les seves maleïdes petadores, amb trets virtuals que sonen a aire comprimit, una tortura que no et deixa dormir a la nit. Avui, han sonat cap allà les 4 de la nit, durant poca estona gràcies a Déu, però a partir de les 6 del matí a cada quart d´hora, fins a les 9 del matí. Una tortura d´allò més inútil i innecessària. Per què ha de repetir a cada quart? És que no ha estat eficaç el tret anterior que ha de repetir-se per torturar els que no podem dormir? Aquest home per a mi és un sàdic sense criteri; un gelós del seu camp que no val res.

Si em queixo a les autoritats, sembla que només els Mossos responen, però per pocs dies i molt tímidament.

M´he fet el propòsit de no denunciar davant els tribunals aquest energumen, però al final hauré de fer-ho, ja que ja ha arruïnat com uns 24 anys de les nits de la meva torturada vida, que, encara que val poc, no la podran pagar ni tots els seus descendents en 4 o 5 generacions.