En l'ambient hi una actitud molt estesa que, a falta de millor nom, diria miserabilisme vigilant i que consisteix a detectar l'ombra ominosa de la corrupció en el fons de cada cigaló (o gintònic) no registrat. Mai se m'acudiria minimitzar la força demolidora de la corrupció perquè demoleix la confiança, els recursos i l'ànim ciutadà, però com va passar amb el xalet de Pablo Iglesias (i senyora), comprat amb la corresponent hipoteca, en la detenció i registre de Jorge Rodríguez i els seus íntims a la Diputació hi veig més pa que formatge. I, compte, no dic que no hi hagi formatge.
Quan va començar a funcionar el bipartit botànic, amb la tercera pota oculta però en plena assistència, a un amic meu li van oferir un càrrec per menys diners del que guanyava com a funcionari. És una mostra insigne del miserabilisme a què em referia. El descrèdit dels salaris, la degradació de la qualitat dels llocs de treball (i dels pernils) i els mals passos dels ionquis dels diners o crisòfils, han llançat al món una panòplia de desconfiances rateres i comptes de la vella, però només els ximples o els nord-americans poden arribar a pensar que els polítics han de ser un model de virtuts o un exemple de ciutadania.
No ho són. Ni falta que fa. Per a exemples ja hi ha els sants, els savis i els guerrers (si, a més, són poetes, millor), però la política és una altra cosa i si un senyor se'n va a Brussel·les ben descansat en un seient de primera i redacta un bon discurs en defensa dels nostres pescadors o del que quedi de la indústria naval, i el pronuncia amb passió i es busca aliats, seran uns diners ben gastats.
Compte: els que creuen en la transparència perfecta són encara pitjors que els ximples i els nord-americans doncs aquesta circumstància només és possible en les parets de vidre de les gàbies del totalitarisme insomne.
En algun moment caldrà fundar el joc polític a la regla d'or: nosaltres confiem en vostè, no ens defraudi. I que cadascú pagui per les seves malifetes. I que els jutges (i fiscals) facin la seva feina.
