Cartes

Família Fortis Olot

Un mes i mig tant pot ser molt de temps, com semblar un minut. Jo miro enrere un mes i mig i em sembla impossible el que ens ha passat, a la família.

Teníem un pare, un sogre, un avi de 85 anys, però ple de vida, d´alegria, de bon humor, d´energia... Un dia es troba malament, va a la metgessa i el diagnòstic que surt de la seva exploració és dur, inapel·lable, mortal. Li queda poc temps. El seu fetge està a les últimes. Calmants, antiinflamatoris, repòs... i resignació. Aquesta és la recepta al diagnòstic.

Ell, l´Antonio, hi va afegir força, ànims, empenta i gran actitud. Nosaltres, filla, fills, joves, netes, net i net polític també hi vam posar tot el nostre amor i el nostre cor. Crec que entre tots vam aconseguir un ambient de FAMÍLIA que ens va unir més del que ja estàvem.

Un mes i mig. Sis setmanes. Un sospir.

Entremig, sopars, aniversaris, incloent-hi el 86è de l´Antonio, abraçades, paraules, petons, suport, companyia... FAMÍLIA.

Arriba un diumenge en què ja no es pot aixecar. El dia abans encara ha tingut esma d´anar a esmorzar un xuxo a la seva cafeteria preferida. Aquell diumenge ni mira el futbol a la tele. Ni menja.

Dilluns, davant la pregunta de trucar l´ambulància i anar a l´hospital, la seva resposta és «Sí». És la primera vegada que es veu derrotat de debò.

Tracte carinyós, tendre i alhora professional dels tècnics de l´ambulància. Arribada a l´hospital i visita de la doctora Sandra Ostalaza, que també reparteix dolçor, simpatia i bona praxi, com altres vegades havia fet la doctora Eva Ruíz.

Senyal al fill per parlar fora de l´habitació en privat. Li queden 7/10 dies de vida. No més.

Aquell dilluns encara té temps de dir-nos que vol estar al mateix nínxol que la seva dona, de dir-nos que els pocs diners que té, els gastem en un dinar en un bon restaurant per celebrar que ja no pateix, d´acaronar les seves netes, picar l´ullet al seu net, abraçar les seves joves i regalar algun somriure a la seva filla i fills.

S´apaga. Té febre. Li donen 48 hores.

Els fills passem tres nits a l´hospital. A la tercera nit, deixa de respirar.

Just aquí, creiem de justícia donar les gràcies, a part de a les doctores abans esmentades, a tot el personal de l´hospital d´Olot comarcal de la Garrotxa. Des d´infermeres, auxiliars... millor tracte no es pot tenir. Ni amb l´Antonio ni amb els familiars. Gràcies.

La família també creiem just donar les gràcies al personal del centre de dia del Monstacopa, on va estar-s´hi ben content durant mesos.

El tanatori i la capella del cementiri es van omplir durant hores de gent que recordava amb carinyo l´Antonio. A tots els que ens vau fer costat, gràcies. A tots, però també creiem de justícia donar unes gràcies especials a qui va fer quilòmetres per compartir el dolor, qui va canviar l´agenda, qui es va oferir per ajudar, qui ens va deixar pagat l´esmorzar... Andrea, Raluca, Daniela, Jordi, Montse, Gemma... I, especialment, als familiars «postissos», la Gabriela, la Patrícia i l´Àlex.

Antonio, tu no moriràs mai.

Homenatge a Montserrat Abelló

eulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí

Aquest dissabte 7 de juliol es va fer a l´Espai Ter de Torroella de Montgrí una vetllada poètica i musical en homenatge a Montserrat Abelló. Ha estat l´acte central de l´Any dedicat a ella.

La presentadora de l´acte, la també poeta Laia Noguera, va recitar poemes de la Montserrat Abelló. A l´escenari, a més, també s´hi va cantar, tocar música o dansar en honor dels versos de l´homenatjada. Cadascú amb el seu estil van donar una nova versió a la seva veu.

Durant la vetllada es van anar mostrant aspectes biogràfics, però sobretot literaris, de la poeta i es va acabar amb unes imatges projectades d´ella mateixa amb la seva pròpia veu.