Enric Millo, exdelegat del Govern central a Catalunya que no va dimitir l'1 d'octubre malgrat el que estava passant, ha criticat José María Aznar per voler donar lliçons de duresa amb Catalunya a Rajoy i a Santamaría, quan «qui més va cedir davant l'independentisme, pactant amb Pujol, va ser ell (Aznar), mentre que Rajoy es va mantenir ferm fins al final». Millo ha recordat que va ser Aznar «qui va eliminar la Guàrdia Civil de les carreteres, qui va propiciar que desaparegués la bandera d'Espanya de les carreteres catalanes, qui va suprimir els governadors civils i qui va regalar la presidència dels ports» a la Generalitat.

Això ha dit Enric Millo en defensa de Mariano Rajoy i de la vicepresidenta Santamaría, i ha quedat tan tranquil. Però, quan va passar tot això, què feia Millo en aquells moments? La resposta és senzilla: tot això va passar durant els primers quatre anys de l'Aznarato, entre el 1996 i el 2000, i en aquells moments Millo formava part del grup de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, del qual va arribar a ser portaveu adjunt.

És a dir, Millo formava part del grup que feia costat al govern de Jordi Pujol quan, el 1996, va subscriure amb José María Aznar els anomenats Pactes del Majestic, en virtut dels quals la Generalitat va obtenir de l'Estat totes aquestes concessions que ara considera tan desastroses i per les quals desautoritza l'antic president de l'antic bigoti. No consta que llavors el nostre home protestés amb vehemència tot cridant: Aznar, no afluixis! Pujol, no ho acceptis!

De fet, Millo va començar la seva carrera política a Unió Democràtica, dins la qual va anar prosperant, però el 2003, quan CiU li va negar ser cap de llista per Girona, es va anar a oferir al Partit Popular. Joan Puigcercós ha explicat que també es va oferir a Esquerra, però ell sempre ho ha negat. Però això és aigua passada. Al PP va fer carrera, i com a delegat del Govern a Catalunya tenia possibilitats en una lluita per la presidència «regional» del partit. I llavors va Rajoy i plega, s'organitzen les primàries, i vet aquí que el futur de Millo al PP depèn del fet que les guanyi Santamaría, ja que pertany al grup dels seus defensors i alhora protegits. O sigui, li interessa que les perdi el jove Casado, que és el candidat que patrocina José María Aznar.

Per això diu el que diu, confiant que ningú no faci memòria. I si algú en fa, els seus diran allò de l'alegria que hi ha al cel per cada pecador que es penedeix.