A les matinades d'estiu no es pot dormir en una plaça de la perifèria de Girona. El bar més proper és a dos-cents metres i a les deu de la nit ja és tancat. No hi ha trànsit de cotxes o persones i no s'hi fa botellón d'amagades. L'Ajuntament no hi programa activitats com ara concerts quan els sembla bé, amb el seu costum insòlit d'acaparar tota l'oferta de la ciutat. A la perifèria, d'Ajuntament en tenim quan hi ha eleccions. El drama és tot un altre. A les tres de la matinada s'hi concentren desenes de gavians i riuen sorollosament d'acudits que només ells entenen. Xisclen fins que algun gos del veïnat ja en té prou. Llavors, borda. Borda i borda fins a l'ofec. Els altres gossos el segueixen per solidaritat, ja que es coneixen els pixums de tota la vida. A cada pis hi ha un gos i en alguns més d'un. Hi ha tants gossos bordant als balcons com gavians a la plaça enfotent-se'n. Cap a quarts de cinc, el concert de lladrucs i riallades remet. Només queda algun gos petit i petaner fent el milhomes i un parell de gavians que no troben el moment de cloure la festa. És el torn de les gates en zel.
A les sis, mig veïnat ja és llevat. Han d'anar a treballar a la fàbrica. Els que hi van en cotxe, engeguen els motors mentre apugen el volum de la ràdio per despertar-se. I els que hi van en moto, van donant gas als seus enginys, no fos cas que d'un dia per l'altre el so hagués canviat. A les set es repeteix la mateixa escena, amb els que entren a treballar més tard. Entre les sis i les set, centenars de pardalets tenen gana i demanen «mama cuc-mama cuc» a cor què vols. Pardalets i gavians no tenen depredadors, ni els tindrien encara que els gossos aprenguessin a volar. Així, no tenen cap preocupació per augmentar el doll de decibels que forada els timpans dels veïns. Quan a les vuit del matí hom es proposa de dormir encara que només siguin cinc minuts, apareixen els serveis de neteja amb unes aspiradores que per recollir quatre fulles del terra emeten un soroll infernal. Els més observadors diran que fins a les tres sí que es pot dormir. Doncs no. Primer hi ha les tertúlies de balcó a balcó sobre el mundial de futbol mentre arriben nois amb cotxes tunejats a deixar la xicota, amb el reggaeton a tot volum i els tocs de clàxon per avisar els sogres que ja són de tornada. Amb aquest panorama diari, m'agradaria viure en alguna de les places cèntriques que segons l'Ajuntament són tan sorolloses. Sempre que hi trec el nas, només sento una remor de fons, el de les converses culturals, celestials i paradisíaques.
