Fa unes setmanes em vaig referir a la convocatòria dels premis Toni Cobos feta des del Grup de recuperació i estudi de la tradició arquitectònica (GRETA). Hi vaig insistir en el valor i la importància de la Llei del paisatge (Llei 8/2005, de 8 de juny de protecció, gestió i ordenació del paisatge) i vaig subratllar la tasca desenvolupada per l'Observatori del paisatge amb seu a Olot i Barcelona i dirigit fins fa poc pel professor Joan Nogué i ara per en Pere Sala.
En aquell article ponderava sobretot els valors de l'arquitectura pràcticament anònima, d'una saviesa popular apresa i transmesa d'una generació a l'altra. El sentit de les formes, dels materials, de les textures, de les tècniques, de les solucions, dels colors. Estàvem parlant, sobretot, d'un patrimoni tangible expressat amb testimonis encara visibles tant en els paisatges urbans (corresponents majoritàriament al sòl urbà) com en els paisatges rurals (corresponents majoritàriament al que coneixem com a sòls no urbanitzables).
Vull insistir en la qüestió del paisatge i dels paisatges que són alhora realitats tangibles i elaboracions -construccions- en el nostre imaginari fets de percepcions subjectives. Des d'aquesta perspectiva cometem sovint l'error de creure que vivim en el millor dels móns posibles i que els paisatges que ens envolten són dels millors del món.
Aquest excés d'autosatisfacció es justifica escadusserament per alguns paisatges sublims, subratllats i potenciats per una meteorologia variable i rica d'accents i de colors canviants, amb cels lluminosos o cels enfosquits que ens donen per a cada paisatge tantes visions com situacions climàtiques viscudes.
Però una visió més acurada de la nostra realitat ens interpel·la amb agressions i degradacions dels nostres entorns urbans i rurals que diuen poc a favor de la nostra capacitat de conservar, mantenir, restaurar i transmetre els valors que hem rebut de les generacions precedents.
A vegades ens perdem en l'epidermis, en la superficialitat, en el maquillatge endolcit d'una realitat menys plaent. Sovint som capaços d'arreglar els davants, les parts més visibles del territori, i mantenir en un estat de deixadesa i abandonament descomunals els darreres. Fem si no l'exercici de resseguir els paisatges que ens deparen, per exemple, els recoreguts ferroviaris o les vores de les carreteres; per cada tram endreçat amb cura en trobem molts més que ens indiquen fins a quin punt no podem sentir-nos satisfets dels entorns que hem construït.
La mateixa evolució de l'economia fa que s'obrin i es tanquin moltes activitats diverses algunes de les quals, bé sigui per les pròpies característiques, bé sigui per un avantatge de preu, tendeixen a situar-se en les perifèries urbanes, en aquells espais on la ciutat s'esfilagarsa i perd els contorns. No exclusivament, perquè també tanquen i obren comerços i habitatges en els nuclis urbans estrictes. Però en el context urbà és més senzill corregir la degradació urbana del paisatge i una bona política de seguiment pot fer aparedar i tancar edificacions obertes i esventrades que diuen poc a favor de la salubritat urbana tot esperant que les pròpies dinàmiques del mercat en recuperin els usos.
Però en les perifèries urbanes, a vegades en construccions impròpies en el sòl no urbanitzable, és freqüent de trobar edificacions sense ús, mig enderrocades, amb residus acumulats, plenes de pintades i amb un entorn de degradació fet de cotxes i maquinària abandonada, al costat d'uns edificis que cauen a troços. És comprensible que els propietaris vulguin fer valdre la preexistència per a possibles futures utilitzacions però no és aceptable que les administracions no n'ordenin el tancament protegit o procedeixen a l'enderrocament, ordenat o executat subsidiàriament, si l'estat d'abandonament ha assolit nivells pràcticament irrecuperables. Feu cadascun de vosaltres, amables lectors, el vostre propi itinerari de les incrustacions negatives en el paisatge i tracteu d'imaginar en el seu lloc un entorn net i endreçat.
Un cas paradigmàtic i que podria ser un programa del Govern o una iniciativa de l'Observatori del paisatge per després encarregar-ne el programa al Govern és el de les gasolineres tancades i abandonades. En els meus recorreguts habituals en cotxe en tinc localitzades una desena començant pel Pont Major mateix, seguint per Flaçà, continuant per la carretera de Torroella a Pals, o camí d'Olot en l'inici dels revolts de Fares. La premsa, però, s'ha fet ressó que n'han tancat prop de 150. Vet aquí un problema. Moltes han sigut o estan sent vandalitzades i el que havia estat un negoci lucratiu ha passat a ser una desferra en el paisatge. Caldria naturalment requerir els propietaris que s'han vist empesos a abandonar llurs activitats a restaurar l'entorn natural de la carretera en el seu estat anterior a la implantació de l'activitat. No és una operación senzilla ni poc costosa; hi ha el que es veu i sobretot el que no es veu que són els dipòsits enterrats; però és evident que un paisatge de desolació i abandonament no ajuda a donar la imatge del país que diem que volem ser.
Si fa uns dies parlàvem de posar en valor una tradició arquitectònica avui hem parlat de regenerar uns entorns urbans o rurals on s'han consentit edificacions i activitats que podien tenir un sentit mentre es mantenien actives i productives però que requereixen de la máxima atenció de les administracions un cop han estat abandonades. El Govern amb les seves competències (per exemple en carreteres o paisatge) i els ajuntaments amb les seves que són moltes tenen una tasca ingent a fer de resultats immediats i visibles.
