14 de juliol de 2018
14.07.2018

Comença el ball

14.07.2018 | 07:08

Comença el ball, un ball de festeig s'entén. Amb l'arribada del PSOE al poder, les circumstàncies han canviat; no les substancials, que per descomptat segueixen sent les mateixes, sinó les accidentals que, en una època marcada per la propaganda, són les úniques que compten per a l'opinió pública. El PP va escometre el conflicte català amb les eines de la política rajoniana: evitar el xoc d'idees, evitar els gestos aïrats, confiar en la recuperació de l'economia i en el transcórrer dels mesos, negociar –parlar es va parlar i molt– en la rebotiga, creure en la paraula donada. Però els populars no comptaven ni amb l'odi que suscita la dreta al nostre país –l'antipepeisme és un dels sentiments més viscerals a l'esquerra espanyola– ni que Artur Mas primer i Puigdemont després incomplirien les seves promeses. Amb el pas dels anys hi va haver diverses oportunitats per evitar el xoc de trens i «desescalar» el Procés. No va passar així perquè els moviments de massa que pressionen sobre el sobiranisme no van voler. Era un cercle que es retroalimentava i que va obtenir èxits notables, com la creació d'un demos nacionalista –entorn del 50% de la ciutadania–, que viu amb una naturalitat assumida la ruptura emocional amb la resta del país. Però també hi va haver fracassos contundents: el principal, la solidificació d'una segona Catalunya que no accepta ni el dictat sobiranista ni l'statu quo basat en un discurs identitari de la pluralitat catalana. El fracàs també de la declaració de la independència, sense efectes reals més enllà de la desaparició de qualsevol miratge de democràcia. En realitat, els equilibris de poder mai van ser uns altres i pensar que un cop postmodern (per utilitzar el concepte encunyat pel assagista Daniel Gascón) podia triomfar en un Estat democràtic, plenament inserit en l'àmbit institucional europeu, era, com a mínim, una ingenuïtat per part de molts i un exemple de la frivolitat característica d'unes elits aferrades en excés a la lògica descarnada del poder.

Després del fracàs del Procés i la caiguda de Rajoy, comença un altre joc, ara amb les cartes marcades. El PSOE porta la davantera, perquè l'esquerra gaudeix d'un prestigi ideològic que és anterior a la democràcia. El nacionalisme pot atiar l'odi instintiu a la dreta; però ho té molt més difícil amb l'esquerra. Les emocions polítiques no són alienes als prejudicis, per la qual cosa els escarafalls histriònics que es permetien contra el PP es converteixen en un ball de màscares quan tenen davant seu el PSOE. Els gestos de Sánchez aplanen el camí d'un diàleg que no serà gaire diferent del que es duia a terme sotto voce amb els populars i que passa per una cosa molt semblant a la plenitud de la potencialitat autonòmica: més recursos financers, més competències i millors blindatges; en definitiva, més sobirania. No deixa de ser un bon resultat si tenim en compte la gravetat del que ha passat en aquests últims anys. Un resultat que donaria la raó als que, des del cercle estret d'assessors de Mas, definien el Procés com «una mentida fèrtil». La pregunta, per descomptat, és: fèrtil a quin preu?

Sánchez i Torra es troben sota el paraigua de la sensibilitat pública. Qui cometi un error de cara a la galeria haurà perdut la batalla de la imatge que és, en primer lloc, la qüestió del diàleg. ¿Es vol o no es vol parlar? I amb quina finalitat? El diàleg sustenta la possibilitat d'explorar la famosa tercera via, que ningú sap gaire bé què vol dir però que tirarà endavant per manca d'alternatives. De nou, s'imposa la lògica del poder. Torra la necessita per rebaixar un punt la tensió, mentre se segueix alimentant el demos identitari i s'espera l'oportunitat –qui sap si d'aquí a una generació– d'un segon assalt. Sánchez la necessita perquè la seva política de gestos té una única finalitat: crear un enorme cordó sanitari al voltant del PP i de Cs que els allunyi de l'aritmètica del poder parlamentari. D'aquesta manera, el PSOE seria un mal menor per a nacionalistes i extrema esquerra. Hi ha un interès comú en joc: el control del poder. O millor dit, el poder a seques.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook