L'observació sempre ha estat una activitat fascinadora i seductora per a l'ésser humà. Potser per això, pel seu caràcter captivador, quasi bruixot, l'home es va llançar a crear instruments com ara el periscopi, el microscopi o el telescopi. No en tenia prou en veure el que veia d'acord amb la seva naturalesa. Volia anar més enllà, i saber sobre tot allò que els seus ulls no captaven.

S'ignora qui va inventar el periscopi, però se sap qui el va patentar com a invent, l'empresa nord-americana Sarah Marther, l'any 1845. El va descriure com «un tub al qual s'havia afegit una làmpada en un extrem i podia ser submergit en l'aigua amb la finalitat de percebre distints objectes, revisar l'estat dels bucs dels vaixells i que no estava exempt de beneficis per a la pesca i construcció de canals».

El periscopi és un artefacte consistent en un sistema de miralls o prismes muntats en un tub col·locat en vertical, que pot pujar, baixar i girar en totes les direccions. El periscopi per excel·lència és l'usat pels submarins. Quan es troben submergits, l'enlairen per veure què s'hi troba sobre la superfície del mar.

Després d'un parell de mesos d'exili interior respecte de la política, la catalana en particular, com vaig anunciar aquí, he caigut en la temptació d'aixecar el meu particular periscopi per observar què ha passat aquesta setmana.

La trobada entre el vicari Joaquim Torra -vicari en funció del seu discurs d'investidura- i el president Pedro Sánchez l'ha ocupadada amb plenitud després que l' Oriol Junqueras s'adrecés als seus dient allò de que «les estridències, les proclamacions abrandades i buides i els discursos nacionalistes excloents són el camí més ràpid per tornar a ser una minoria sorollosa, per tornar a l'autonomisme», com va quedar palès -novament- quan les eleccions del 21-D, i com un servidor ha dit tantes vegades des d'aquestes pàgines.

El lletraferit d'en Torra, malgrat els nombrosos «ismes» que li han caigut pel seu passat com a tuiter o escriptor, sap que no sempre «voler és poder», com la cultura occidental està afirmant.

L'aforisme serà aplicable a les creences cristianes -que s'haurien de respectar molt més per part de tots- , però no a la cruesa de la realitat humana. És l'error i no pas l'encert el que depèn de la nostra voluntat, com va deixar dit Descartes, i equivocació greu de l'independentisme ha estat interioritzar que tot es possible si es vol que sigui possible, àdhuc al marge i en contra de la llei. I no, no és així.

El vicari d'en Puigdemont al Parlament i al Palau de la Generalitat ha deixat bon gust de boca -deu ser la ratafia?- a La Moncloa. Però ha aixecat polseguera entre els independentistes. «No havíem quedat que amb Madrid no es parla i que la república havia estat proclamada?», es pregunten molts.

Doncs vegin la resposta del vicari del sacerdot d'Amer: «Posem en marxa la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i posarem en funcionament les comissions bilaterals sectorials contingudes en el vigent Estatut d'Autonomia».

En Torra ha entrat a la sagristia i ha vist, però no tocat, els hàbits. Li han agradat com a persona culta que és. El revestiment sempre ha estat relacionat amb el poder. I la litúrgia, ha fet la resta. La Moncloa li hi ha ofert protocol a dojo, i l'ha captivat. D'això, el president Tarradellas en deia «raspallar».

Sap, però, que ha d'adquirir vida pròpia. No la tindrà mentre no talli el cordó umbilical que l'uneix al d'Amer i no recuperi el control del carrer. Puigdemont cada dia que passa és més espectre que no pas humà, i això l'ajuda, però ara li convé que el Parlament es revifi com a seu de la voluntat democràticament expressada dels catalans i enterri l'ANC i Òmnium. Això que «res no es pot fer sense la nostra gent al carrer» és una (nova) ximpleria de la pessetera de la Rahola, que no calla ni submergida en el mar.

Torno al meu exili interior una vegada el periscopi m'ha ofert tan sols gestualitat i bones maneres. Respecte mutu. Però això és molt en el comparatiu dels últims sis anys. Ho celebro, però caldrà esperar, perquè el mateix Torra ha suggerit noves eleccions -autonòmiques, per descomptat- per a aquesta tardor.