la dècada dels setanta del segle passat es va projectar una urbanització al paratge d'Aiguafreda de Begur. Érem en plena època de la destrucció barroera de la Costa Brava, a base d'especulació immobiliària, de cacics i de polítics aliats. Ara l'Ajuntament ha decidit que completarà el projecte: serveis de sanejament, d'aigua potable, enllumenat públic, soterrament de la telefonia, pavimentació, desplegament de la xarxa elèctrica i recollida d'aigües pluvials.

Vora el 25% de la zona ja és edificat i la majoria són segones residències, construïdes durant els anys noranta. Segons l'alcalde Joan Loureiro, bona part de les 400 cases que figuren en el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) ja estan fetes i només en queden 180 de pendents, enllà de la possibilitat d'aixecar-hi dos o tres hotels més. Loureiro rebla que té una avaluació ambiental de la Conselleria en positiu, no s'envaeix cap zona verda, no es crispa el PEIN, cap terreny es contempla a la Xarxa Natura. Parlem de 70 hectàrees.

El sector urbanístic d'Aiguafreda és un dels més grans i antics de Begur. Després de 16 anys de suspensions de llicències (per manca de serveis), l'Ajuntament liquida el problema de l'herència enverinada, i ho fa de la manera més incongruent: carregant-se un dels pocs trams verges de costa begurenca. Verges és un dir, és clar.

A la sessió informativa de dilluns passat, Loureiro va dir que per evitar l'edificació que permet el POUM s'hauria de passar per les indemnitzacions, les expropiacions, i que l'operació puja a 70 milions d'euros. Va dir que si l'Ajuntament els recaptés, acte seguit desclassificaria els terrenys. Pau avui i glòria demà, si no fos que els diners no hi són. El pressupost de Begur de l'any que som és de 12,6 milions.

Tenir sensibilitat ecològica és de franc. Materialitzar-la val un ronyó. És trist que un Ajuntament com el de Begur (administra un dels indrets més bonics del món) no tingui marge de maniobra per actuar en benefici d'un model que no sigui el de fa mig segle. Desconec de quines, però estic segur que depèn d'instàncies superiors, el fet d'aturar el despropòsit d'Aiguafreda. No és només que s'hi faran cases i piscines. I no cal ser ecologista per saber que aquell cul de món, quan fa bon temps, si ja està saturat avui, ara comptin quan s'acabi la urbanització.

Hi han estat mai? Hi vagin. Els pins, les roques i el mar configuren una mena de petit paradís que la inèpcia general progressiva enviarà al desastre. Un cop allí, si no els reca, agafin el camí de ronda i arribin a Sa Riera. I tot mirant les illes Medes, recordin que gent de Begur i d'altres llocs fa una pila d'anys van aturar la construcció d'un port esportiu a la platja des Racó. Semblava impossible, però la pressió popular no va defallir. De passada sàpiguen que, als mapes antics, del cap de Begur se'n deia cap d'Aiguafreda. Aviat n'haurem de dir Es cap des Totxo.