Cartes

Jesús Domingo Martínez girona

Tot i que no hi ha grans pressions migratòries en aquest moment, ha calat el missatge de la por i amb aquest un «campi qui pugui» que contradiu l´essència del projecte comunitari europeu. Seguir tirant de talonari perquè altres països es facin càrrec dels emigrants i refugiats que volen arribar a Europa, com a molt servirà per guanyar temps, però el problema seguirà aquí fins que no es trobi una solució per regular de forma assenyada les migracions, però també amb molta més generositat i respecte als drets humans que la demostrada fins ara.

La guàrdia civil

és bona

Joaquín Durall Banyoles

Estiuejàvem en una finca meravellosa, des de la qual s´albiraven les teulades del poble, la platja de Fenals i la de Lloret de Mar.

Una parella de la guàrdia civil ens va demanar un sostre a la finca per vigilar el contraban, que, fa 65 anys, es veu que era molt habitual a la zona. Segurament només de tabac, ja que de les altres drogues, molt més nocives i destructores del cervell, com la marihuana, ni sabíem el que eren.

Se´ls va cedir una antiga quadra prop de l´entrada principal, i allà es van instal·lar.

Jo hauria de tenir 9 anys. Vam arribar a simpatitzar i parlàvem de les seves correries i aventures per platges i muntanyes.

Un dia els vaig tancar a la quadra, ja que hi havia un forrellat corredís que permetia bloquejar la porta des de fora. Ells, des de dins, em demanaven, amb molt bones paraules, que els obrís, però, no sé perquè, no vaig accedir, fins que, per fi, els vaig obrir.

Un d´ells va emprendre una carrera accelerada per agafar-me. Jo vaig estrènyer a córrer també i com que vaig veure que anava molt seriosament, em vaig llençar per un desnivell d´obra al voltant de la finca, que almenys tenia 2 metres, pensant que ell no saltaria. Però no va ser així, també va saltar; encara que jo, que era molt àgil, creia que ningú més s´atrevia a fer aquell gran salt.

Després venia un inclinat marge atalusat de molta inclinació, ple de mores, per on mai havia passat. Em vaig capbussar com un desesperat. I el mateix va fer ell després de mi. I vam arribar a un camp d´ametllers recentment llaurat, ple de tarrosos, com per trencar-te o torçar-te cent vegades els peus. Jo saltava com una cabra boja a més del que podia la meva ànima, i ell, darrere meu, decidit fins al final.

Algun àngel del cel em va protegir, perquè, a la meitat del camp, el guàrdia va desistir d´agafar-me i se´n va anar cap a casa.

Amb els ulls desencaixats, vigilant nerviós, respirant com una olla a pressió i transcorregut una bona estona d´observació, em vaig introduir a la casa per la cuina. I em vaig posar sota el llit. Encara recordo els filferros rovellats del somier, com si els veiés ara, després de 65 anys.

Quan, cansat d´esperar, vaig sortir, la masovera em va dir: «Això que has fet és molt seriós, de tancar a la guàrdia civil; et podrien haver tirat un tret!»

L´endemà, amb les cames encara tremolant, vaig veure que els guàrdies seguien igual com sempre. Ell que em va perseguir em va donar la mà per haver-li guanyat la cursa.

Surrealisme ferroviari i manca de voluntat política

Josep M. Loste i Romero Portbou

Dissabte 7 de juliol de 2018. Al tren de la línia R11 que ha de sortir de Portbou a les 8:33 h, de moment no s´hi ha presentat el maquinista. Com és possible això al 2018? Fa més de 45 anys que soc usuari del tren convencional; alguna vegada més havia passat que no es presentés el maquinista, però en mitja hora o tres quarts el problema se solucionava.

El passat dissabte no va ser així. El maquinista estava desaparegut. El revisor ens va conmunicar que potser sortiríem quan arribés el primer tren de Barcelona a les 9.20h. Resulta que aquest tren procedent de Barcelona també venia amb retard. Al final va arribar a les 9:38 h; tot i que tampoc va sortir.

Els soferts usuaris vàrem haver d´esperar el proper tren que té la sortida a les 10.33h. És una vergonya en majúscules. No s´entén que a Portbou no hi hagi personal de reserva, ni personal que informi als soferts usuaris. La línia transfronterera R11 està molt abandonada; a banda dels problemes de la manca d´interconnexions entre Portbou i Cervera de la Marenda i la manca total de diàleg entre la RENFE i l´SNCF. L´estació de Portbou està molt desaprofitada i gestionada d´una forma tercermundista. Tot això és un altre episodi surrealista ferroviari, de manca de voluntat política, que té unes conseqüències socials gravíssimes per a tota la contrada transfronterera (l´Alt Empordà i la Catalunya Nord) i, en general, per a tot Catalunya. A més, a Portbou encara ens trobem amb el problema de la manca d´elevació de les andanes. Molta gent no pot pujar al tren.