He signat aquí mateix dos articles sobre el cas de l'Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca (el 26-II i el 7-V), amb professors acusats d'incitació a l'odi pel simple fet que el 2-X, l'endemà de les tonyines dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat a causa del referèndum de la vigília -que van afectar « la normal convivencia ciudadana» contra el dictat de la jutgessa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Mercedes Armas Galve-, en van fer comentaris a classe. Vagi per endavant que tots els grans teòrics de la pedagogia -de Freire a don Milani- asseguren que l'educació no és neutra ni asèptica, perquè tot acte educatiu és un acte polític. En una societat democràtica, només educar l'esperit crític dels alumnes, sense defugir conflictes, els pot convertir en ciutadans lliures i respectuosos de l'alteritat. I això és el que van fer els docents d'El Palau, a sol·licitud dels propis alumnes, quan van trobar les portes esbotzades del seu centre. I ai d'ells que no ho haguessin fet! Haurien renunciat a la seva activitat educadora. Al matí següent d'un dia tan nefast i significatiu com el passat 1-O, la situació no era normal. El Barça havia jugat el seu partit a porta tancada. Els mitjans internacionals titllaven de salvatges i desproporcionades les càrregues de la vigília. Ara sabem que la senyora Merkel picà el crostó de Rajoy. Hi havia tensió social. Es preparava una vaga de protesta. La vida no havia deixat pas de bategar.

Aquell dia 2, el professorat que va voler es va adherir a la manifestació silenciosa d'un quart d'hora, convocada arreu del país. Els professors es van comportar amb tacte, per no ferir cap susceptibilitat (la caserna més gran de la Guàrdia Civil és a tocar i tenien alumnes de la benemèrita a les aules). L'acusació, tanmateix, ja estava programada. Cap família no es dirigí formalment als responsables de l'Institut ni el dia 2 ni els successius. Ni a la Generalitat. Però un agent de la Guàrdia Civil, el senyor Bartolomé Barba, coordinador a Catalunya de l'Associació Espanyola de Guàrdies Civils (AEGC), acusà els professors d'haver humiliat els alumnes fills del cos. D'aquí es passà al delicte d'incitació a l'odi. La Inspecció actuà, trobà correcta l'actuació del professorat i el Consell Escolar (constituït per representants del professorat, de l'AMPA -amb membres de la Benemèrita-, de l'alumnat i de l'Ajuntament -i la regidora d'Educació és de Cs!) va fer un comunicat unànime donant suport a tot el professorat. El malestar, tanmateix, creixia. Hi va haver depressions entre els professors, angoixes, baixes temporals per prescripció mèdica, demandes de canviar de centre... Incomprensiblement, ni es va fer públic el comunicat del Consell Escolar ni es va voler fer cap reunió de famílies de l'AMPA.

El passat gener, la majoria dels professors implicats declaraven citats per Fiscalia. Semblava que tot quedaria en foc d'encenalls. I no: El passat 23 d'abril, s'assabentaren (per la premsa, òbviament) que, a nou d'ells, el Fiscal del Servei per a delictes d'odi, Miguel Ángel Aguilar, els aplicava l'art. 510.2 del Codi Penal per discriminació per nacionalitat (d'un a quatre anys de presó i multa de 6 a 12 mesos) i a cinc d'ells se'ls afegia el 173.1 (delicte contra la integritat moral de les persones, penat de mig a dos anys de presó) i el 504.2 (delicte per injúries greus a les FCSE, penat amb multa de 12 a 18 mesos). Els professors es van sentir calumniats, injuriats i difamats (cap d'ells no havia discriminat ningú, ans al contrari: convidats a un sopar de final de curs a la caserna més d'un dels acusats havia ballat amb nois i noies fills de la benemèrita). Ningú no es recordava del «dret de càtedra» sancionat per la Constitució (art. 20.1.c), a partir del dret d'expressar i difondre pensaments i opinions de l'art.20.1.a). Sentien al damunt una llosa de silenci. Els familiars dels professors van consensuar una carta, que publicaren Vilaweb el dia 26-IV i a El Punt Avui com a article el dia 27 amb el títol: En defensa dels docents de l'Institut del Palau. Però Javier Negre, el 29-IV a El Mundo, en un reportatge titulat Los 9 maestros catalanes de la infamia, gosava publicar sense permís de ningú la foto d'alguns d'ells i la identitat de tots. La situació saltava a la vista: calia desprestigiar l'escola catalana, acusar-la d'adoctrinament, anar contra les arrels de la immersió lingüística. La instrumentalització del cas era evident. El Sr. Barba proclamava davant les càmeres de TV que no es fiava gens del sistema educatiu català i criticava el ministre Méndez de Vigo per flonjo. Albert Ribera retuità la informació, i es devia sentir sense terra als peus quan el jutge arxivà la denúncia a cinc dels professors que ell no havia dubtat a acusar. Els noms ja s'havien pintat les parets del centre amb greus insults.

Amb la recuperació del Govern, el conseller Bargalló ha defensat el professorat. No s'havia d'haver judicialitzat mai un tema administratiu. Hi ha hagut reunions oficials (fins i tot amb el Síndic de greuges i algunes famílies denunciants) i oficioses (exalumnes han volgut sopar amb professors encausats per donar-los el seu suport). I manifestacions de tots dos bàndols. Hi ha hagut famílies que han fet arribar als implicats que no haurien subscrit les denúncies, si haguessin sabut la repercussió mediàtica i jurídica de tot plegat. El que la gent no sap és que la majoria de professionals ha aguantat el tipus, tot i haver-se enrarit el clima. Un professor de català, treballant el gènere periodístic, en un informatiu en què sortia el President Puigdemont, es va haver de sentir queixes i l'himne espanyol. M'imagino el suplici de final de curs: « Me suspendes porque soy hijo de guardia civil».

La gent no ho sap, però una quarantena de professors d'un institut exemplar fins a l'octubre passat han demanat canviar de centre. No se senten lliures per poder fer classe amb normalitat. Prefereixen renunciar a una plaça segura. Els alumnes més desperts s'adonen que es perdran molt bons professors i es posarà en perill el projecte educatiu del centre. Han organitzat comiats més que afectuosos als que se'n van. Hi ha qui es deu sentir orgullós del desori causat...