Encara que passem molt temps prop d'una persona, per més que hi establim un vincle molt fort i desenvolupem una certa capacitat d'entendre-la, mai l'acabem de conèixer del tot. Sempre queden racons inexplorats, facetes per conèixer i, per damunt de tot, essències que s'escapen a les nostres impressions. Això és perquè sovint ens pensem que pel fet d'haver-hi parlat molt ja tenim una informació molt aproximada de la seva personalitat. Però ens equivoquem. Una persona no és només allò que en perceps o allò que t'explica d'ella mateixa, sinó que hi ha parts que requereixen d'una observació molt més atenta i pacient de la seva ànima. Sona molt metafísic, però en el fons és molt senzill: l'ànima és la perfecta síntesi d'aquella evolució de la persona que l'ha convertit en la versió que en tens ara. És a dir, que la persona que tens al costat és el resultat de milions de vivències i pensaments previs, de milions de circumstàncies, èxits i fracassos, de milions de decisions i camins que l'han portat cap a tu. Tu, en aquestes etapes no vas ser-hi i, per tant, has de tenir prou tenacitat i empatia per comprendre'n la importància. La persona no és el que tu en veus; és la suma del que en saps i dels enigmes irresolubles. Tendim a creure que som la mesura dels esdeveniments, i en conseqüència de les persones amb qui els protagonitzem. Però ho som només de nosaltres mateixos, perquè l'altra persona té la seva pròpia recerca de la identitat, la seva pròpia lluita per sentir-se ella mateixa.

Per això faríem bé de deixar de creure'ns que tenim totes les claus de la felicitat aliena: has d'assumir que el teu paper no és ser-ne la mesura, el que has de fer és ser el seu còmplice a l'hora d'afrontar els dubtes i les inseguretats, les pors i les incerteses. Mai no aconseguiràs que sigui feliç si t'entestes a simplificar els matisos de la seva personalitat. Això passa, entre d'altres coses, per embarcar-te en un viatge a les seves emocions, a les seves complexitats i, també, al seu passat. Sí, el passat, això que sovint es percep com a intimidatori, amenaçant, però en realitat és el teu passatge a la persona que veritablement t'importa. Voler entendre el passat aliè és al final un acte d'amor i confiança, perquè demostra que no et fan por les veritats, ni tan sols les més doloroses. Tot això no és fàcil, perquè a vegades te n'adones tard, i primer has de reconèixer els propis errors. Però quan ho fas veus l'altra persona, la de debò, amb una nitidesa extraordinària.