Donald Trump ha viatjat a l'OTAN, on ha exigit més diners a uns líders europeus que oscil·len entre el cabreig i la consciència de la dependència (encara que al final ha reafirmat el suport nord-americà a l'organització); mentre escric aquestes línies visita Londres entre manifestacions de protesta i es fica en assumptes de política interna, fet que podria posar a prova la tan esbombada «relació especial». Però el que m'interessa destacar és el desastre a què ens està portant el maleït Brexit. Assolit per molt pocs vots aconseguits amb enganys (com el suposat estalvi de 350 milions de lliures setmanals per millorar la Sanitat), i pel que sembla amb suport cibernètic d'una Rússia desitjosa de debilitar Occident i de carregar-se la Unió Europea, estem a només vuit mesos que el Regne Unit abandoni la UE (29 de març) i seguim sense acord per a un divorci que sigui civilitzat i deixi les menys ferides possibles.

No hi ha acord perquè els britànics, terroritzats amb les conseqüències de la seva decisió, encara no han tingut la intel·ligència i el valor de reconèixer que no es pot estar a dins i a fora de la UE al mateix temps, que és el que els agradaria. O el que és el mateix, que no es poden escollir les cireres fosques i deixar les vermelles a la cistella i que no hi ha una sortida a la carta que permeti anar-se'n amb el bo i deixar el dolent. A vuit mesos d'abandonar la UE, Londres no té un pla, els seus governants no es posen d'acord, els seus ministres dimiteixen (set en els últims mesos) i allò és un caos... sense que la malmesa primera ministra Theresa May aconsegueixi imposar la seva autoritat en el guirigall nacional.

May va reunir a la seva residència de Chequers els seus ministres i els va fer una proposta molt complicada consistent a mantenir amb Europa una àrea de lliure comerç de mercaderies però sense lliure circulació de persones o serveis, a canvi de respectar una normativa europea sobre la qual Londres no tindria ni veu ni vot. I amb un complicat sistema de duanes que evités haver de posar una frontera física entre la República d'Irlanda i l'Ulster, ja que aquesta és una condició que li imposen els diputats unionistes nord-irlandesos dels vots dels quals depèn. Aquest pla no s'aguanta dret perquè és impossible que al mateix temps hi hagi i no hi hagi frontera i respon als interessos empresarials que, terroritzats davant el que se'ls ve a sobre, demanen a crits un Brexit suau. Tenen els britànics un garbuix mental que deixa petits els nostres herois del llacet groc.

I el que ha passat és el que havia de passar, que a May li han dimitit els ministres del Brexit, David Davis, i del Foreign Office, Boris Johnson. Un amic, ambaixador d'un país europeu, em va explicar que un dia va agafar aquest últim despentinant-se a consciència amb les dues mans abans d'entrar en una reunió. La imatge abans de res, encara que després hagi estat un pèssim ministre d'Exteriors salvat només en part per la qualitat de la diplomàcia britànica. Si May pensava que ficant-lo en el seu govern i distraient-lo amb el món mundial neutralitzaria un perillós rival, s'equivocava. Boris no ha parat de ser-li deslleial i si ara deixa el govern ha de ser perquè ensuma la possibilitat de tocar poder apunyalant per l'esquena a l'estil Shakespeare qui se li posi pel mig. Veurem. De moment diu que el pla de May posa el Regne Unit en una «situació colonial» i no li falta una mica de raó perquè li impediria negociar acords comercials amb tercers i mantindria en vigor per a Londres moltes normes en la redacció de les quals no hauria participat. El mateix Trump, mal educat i amic de ficar-se en bassals aliens, ha criticat a Londres la forma com May porta la negociació, acusant-la de no seguir els seus consells i amenaçant que si segueix endavant podria fer impossible un acord comercial amb els EUA. A Trump no li agrada la UE, li agrada el Brexit i el vol dur.

Michel Barnier, el negociador europeu, ha d'estar atònit davant de tanta falta d'idees i de projectes a escassos vuit mesos del divorci. I iniciar un període transitori sense acord serà dolent per a tots però pitjor per als britànics que són la part més feble en aquest cas. Donald Tusk, president del Consell Europeu i home que no té pèls a la llengua ha estat molt clar quan ha dit que «els polítics van i venen però els problemes que han creat a la gent, aquests romanen... només puc lamentar que la idea del Brexit no se n'hagi anat també amb Davis i Johnson... qui sap?». Uns amics anglesos em deien fa uns dies, abans d'aquestes dimissions, que creien que hi havia encara un 30% de possibilitats que el Brexit no es materialitzés. Però no me'n refio perquè ells són radicalment oposats, van votar en contra i potser confonen desitjos i realitats i això tampoc és bona cosa.