Em va dir el metge que hi havia dues classes de persones: les que es portaven bé amb el seu aparell digestiu i les que no. Jo li vaig dir que n'hi havia dues classes més: les que dormien bé i les que patien insomni. Posats a classificar, va apuntar ell, caldria distingir també entre les monàrquiques i les antimonàrquiques o entre les partidàries del llenguatge inclusiu i les de la gramàtica excloent, etcètera. No va dir etecé, va dir etcètera amb totes les lletres, perquè es veu que estava a favor d'aquesta modalitat reduïda de l'expressió. No hi havia ningú a la consulta.
- Tots els malalts són a la piscina -va aclarir-. Hi ha gent que odia les piscines i gent que les adora. El món està dividit entre els primers i els segons.
Imaginem un paio que, a més de portar-se malament amb el seu aparell digestiu, tingués insomni i fos partidari de la gramàtica excloent. Les combinacions, un cop llançades tres o quatre dicotomies, eren infinites. Hi havia així mateix persones que eren partidàries de dues tendències incompatibles entre si. Joan Carles I, per exemple, el Rei emèrit, era simultàniament monàrquic i antimonàrquic, com es desprèn del seu afany de destruir la institució en el moment d'apuntalar-la. En realitat, gairebé totes les monarquies porten en les seves entranyes una república a la qual tard o d'hora donen a llum.
- Tu ets monàrquic o antimonàrquic? -li vaig preguntar.
- No hi he pensat -va dir.
És un d'aquells metges que no es comprometen ni amb els diagnòstics. De fet, portàvem vint minuts de xerrada i encara no m'havia dit què li passava al meu aparell digestiu,
- Bé, i què és el que em passa? -vaig preguntar a la fi.
- Això ho sabràs tu millor que jo.
- Jo no soc metge, em vaig defensar.
- Però el teu cos sap. Pregunta-li a ell.
Vaig arribar a casa esgotat per la calor i vaig anar a fer un bany a la piscina de la comunitat, on vaig trobar la meva dona.
- Però si tu odies la piscina -va dir veient-me.
- L'odio i no l'odio -em vaig defensar.
L'aigua tenia gust de clor.
