Estimat lector, espero que en rebre aquesta es trobi vostè bé. Jo bé, gràcies a Déu. Em trobo exiliat a l'Escala, en el benentès que en la neollengua catalana exiliat és tot aquell que es passa el dia rascant-se la panxa, sense preocupacions, lluny de la família i sense altra ocupació durant el dia que pensar de quina manera es divertirà a la nit. I viceversa. Ni divorci a la italiana ni truita a la francesa ni res, des que l'actual pròfug i expresident Puigdemont va inventar l'exili a la catalana que el món ens mira, aquesta vegada sí, i amb enveja. Aquí, a la platja, no falten holandesos, francesos, italians i altres miserables turistes que s'han de conformar amb fer les vacances de tota la vida. Els catalans, no. Els catalans ens exiliem, alguns, els de més possibles -sigui perquè fa anys que cobren sous estratosfèrics, sigui perque hi ha babaus que els envien diners-, a Alemanya, la resta a la Costa Brava, que tampoc és mal lloc.

Per més que s'ha intentat desestacionalitzar l'exili, la majoria de catalans encara prefereix practicar-lo entre el 15 de juliol i el 15 d'agost, excepció feta dels que han estat anys vivint per sobre de les seves possibilitats, que fa mesos que el disfruten entre Bèlgica i Alemanya, i que duri. Per això s'espera que aviat se sumin a l'exili de la Costa Brava molts dels nens que, entre el final de les classes de primària i l'anada a la torre dels papàs, han hagut d'entretenir l'espera formant part de CDRs i altres casals per a llacistes dels que en aquests temps proliferen. No fa gaire, un d'aquests casals va ocupar el local que antigament havia sigut la presó Model. Quina emoció es veia als ulls d'aquells nens i nenes! Quina enveja em despertaven! Nosaltres ens sentíem herois jugant amb els Madelman - Lo pueden todo-, ells s'hi senten fent veure que ocupen una presó i jugant a ser revolucionaris. Ells mateixos, sense ninot interposat! Aix, qui fos nen una altra vegada. Si els CDRs de Girona fossin tan valents i temeraris com els de Barcelona, haurien aprofitat l'interregne entre el festival de final de curs i l'inici de les vacances a la costa, ocupant el parc de les Casernes. Si a Barcelona ocupen el que va ser una presó, a Girona es podia ocupar el que van ser casernes militars. Si els ànecs que neden pel llac artificial ens ataquen, demanem auxili a CDRs d'altres comarques, i si la gent que pren l'aperitiu al bar ens fa fotos, ens tapem la cara amb un mocador, que fa més transgressor, i encara a la nit vindrà TV3 a donar fe de la nostra heroïcitat, i Presidentorra ens visitarà amb una ampolla de ratafia, aquella mateixa que l'acompanya a tot arreu. No va poder ser. Els CDRs gironins van badar i se'ls va passar el moment. Potser serà que encara juguen amb Madelmans, ja se sap que a províncies tot arriba més tard que a la capital, fins i tot els nous jocs per a infants.

Durant l'exili, cadascú s'entreté com bonament pot, curiosament fent allò que acostuma a fer sempre, estigui o no exiliat. En el meu cas, mirant natges d'estrangeres i escrivint. En el de Puigdemont, creant nous partits o plataformes cada setmana i protegint els seus altíssims ingressos. El comprenc. Ni ell ni jo sabem fer res més. Quan un està acostumat a determinat modus vivendi, resulta imposible canviar-lo. Per això, quan no sé quin diputat de Junts pel Sí o de la Crida o de Convergència o del que sigui, un que -com tots, excepció feta de les dones, de moment- és gras, calb i mal afaitat, va sortir fa poc a declarar que cal protegir Puigdemont, s'ha d'entendre el que està dient: cal protegir els seus ingressos, cal protegir el seu dolce far niente, cal protegir el seu xalet en la seva absència, cal protegir el seu compte corrent, cal protegir l'aparença d'exili i, sobretot, cal protegir la seva falsa imatge de líder, que és la que ens dona a tots de menjar.

S'acomiada de vostè el seu exiliat, que ho és.